El que cap pelegrí no t'explica abans de començar el Camí de Sant Jaume
Abans de fer el Camí de Sant Jaume, gairebé tots escoltem les mateixes frases: que és una experiència única, que et canvia la vida, que coneixes gent meravellosa. Tot això és veritat.
Però hi ha una altra part del Camí que ningú sol comptar, i que només es descobreix quan ja estàs caminant, motxilla a l'esquena i dubtes al cap.
La primera sorpresa arriba aviat: el Camí no comença quan arrenques, comença quan alguna cosa se't trenca per dins. Pot ser el cos, amb les primeres butllofes, o la ment, quan t'adones que no pots anar tan ràpid com pensaves. I aquí, just aquí, comença allò de veritat.
Ningú t'explica que caminaràs molt en silenci. No sempre hi haurà converses profundes ni rialles constants. Hi haurà trams llargs on només escoltaràs els teus passos, la teva respiració i els teus pensaments. Per a alguns és incòmode. Per altres, revelador.
Tampoc se sol dir que no cada dia són bons. Hi ha jornades grises, etapes dures, moments de cansament i ganes d'abandonar. El camí no és una postal permanent. És real. I precisament per això transforma.
Una altra veritat poc esmentada és que la gent que coneixes se'n va. Avui comparteixes sopar i confidències, demà cadascun segueix el seu ritme i no us torneu a veure. El Camí ensenya a acceptar comiats ràpids, sense drama, com la vida mateixa.
I després hi ha una cosa que desconcerta molts pelegrins: quan arribes a Santiago, no tot es resol. Hi ha emoció, sí. Hi ha llàgrimes. Però també hi ha un buit estrany. El Camí no et dóna respostes tancades, et deixa preguntes obertes per endur-te a casa.
Ningú sol advertir que tornar és gairebé més difícil que arribar. El món continua igual, però tu no. I això obliga a recol·locar-se, a integrar allò viscut ia entendre que el Camí no acaba a la Plaça de l'Obradoiro.
Tot i així, els que ho han fet ho saben: si poguessin tornar enrere, repetirien. Perquè el camí no és còmode, ni perfecte, ni fàcil.
És honest.
I en un món ple de soroll, això és un regal.
