Durant gairebé vint anys, Alegría Bernardino Sánchez va estar a l'altra banda.
Era ella qui acompanyava persones amb discapacitat o mobilitat reduïda perquè poguessin complir el somni de pelegrinar. El Camí de Sant Jaume, Fàtima o Lourdes van ser algunes d'aquelles destinacions en què va ajudar altres a continuar avançant quan fer-ho sols resultava difícil.
Aquest cop els papers van canviar.
Amb mobilitat reduïda i travessant una situació personal complicada després de ser diagnosticada de càncer, Alegría tenia un desig: tornar al Camí de Sant Jaume.
I aquesta vegada van ser altres els qui van caminar per ella.
Cinc quilòmetres que valen molt més
Alegria va viatjar des de Múrcia fins a Galícia gràcies a la Fundació Ambulància del Desig, una organització dedicada a fer possibles desitjos especialment importants per a persones que travessen situacions delicades.
L?objectiu no era recórrer centenars de quilòmetres.
No calia.
Els últims cinc quilòmetres del Camí Francès n'hi havia prou per tancar una història que havia començat molts anys abans.
Alegria va realitzar aquest tram acompanyada per familiars, professionals de la residència Ballesol Altorreal, representants del grup i voluntaris de la Fundació Ambulància del Desig.
Cada metre tenia un significat especial.
Durant anys havia estat ella qui ajudava altres pelegrins a superar les seves limitacions per arribar a Santiago.
Ara era Alegria qui necessitava que algú estigués al seu costat.
D´acompanyar a ser acompanyada
La idea de tornar-li part de tot allò que havia fet per altres persones va sorgir després que Sergio Moreno, psicòleg de la residència on viu, conegués amb més profunditat la seva relació amb el Camí.
El mateix Moreno havia realitzat el pelegrinatge i va comprendre com era d'important que Santiago continuava sent per a ella.
A partir d?aquí va començar a prendre forma el viatge.
No es tractava simplement d'organitzar una excursió a Galícia.
Es tractava de tornar Alegria a un dels llocs que havien marcat la seva vida.
Durant gairebé dues dècades va dedicar part del seu temps a acompanyar malalts i persones amb dificultats de mobilitat en diferents pelegrinatges.
Aquest cop algú havia de fer el mateix per ella.
Tornar a Santiago
L'arribada a Compostel·la va reunir els que van fer possible el viatge i va convertir els últims quilòmetres en una cosa molt diferent d'una etapa convencional.
Per a qualsevol pelegrí, assolir Santiago pot ser un dels moments més intensos del Camí.
Però hi ha ocasions en què la distància recorreguda importa poc.
Cinc quilòmetres poden significar més que cinc-cents.
En el cas d'Alegria, tornar al Camí suposava retrobar-se amb una part important de la pròpia història.
La mateixa ruta en què durant anys va estar pendent dels altres es va convertir ara en el lloc on altres la van poder cuidar.
El Camí també pot ser això
Històries com la d'Alegria recorden una dimensió del Camí que de vegades queda amagada darrere de les xifres de pelegrins, els rècords anuals o les estadístiques d'arribades.
El pelegrinatge també està fet de persones que empenyen una cadira, esperen qui camina més a poc a poc, adapten una etapa o simplement romanen al costat d'algú que necessita ajuda.
No tots recorren el camí de la mateixa manera.
Ni tots ho poden fer caminant.
La inclusió ha anat guanyant espai durant els darrers anys gràcies a la feina d'associacions, voluntaris i projectes que intenten aconseguir que les limitacions físiques no converteixin Santiago en una fita impossible.
Alegria coneixia molt bé aquesta feina.
En va formar part durant anys.
Un camí d'anada i tornada
Potser per això el seu retorn té una mica de cercle tancat.
Primer va ser ella qui va ajudar els altres a arribar.
Molts anys després, quan les seves pròpies circumstàncies van fer que necessités ajuda, va trobar persones disposades a tornar-li aquell gest.
El Camí va canviar.
També va canviar la seva manera de recórrer-lo.
Però el Santiago seguia al final.
I aquesta vegada Alegria no es va haver de preocupar d'ajudar ningú.
Només es va haver de deixar acompanyar.
