El reallotjament de 18 pelegrins a Oseira ens convida a reflexionar sobre com ha canviat el Camí de Sant Jaume... ia reconèixer l'extraordinària tasca de la Guàrdia Civil.
La notícia que 18 pelegrins van haver de ser reallotjats per la Guàrdia Civil des de l'alberg de Sant Cristovo de Cea fins al monestir d'Oseira, després de completar-se totes les places disponibles, ha estat rebuda amb alleujament per tots els amants del Camí de Sant Jaume.
La primera reflexió ha de ser dagraïment.
Gràcies a la Guàrdia Civil, que una vegada més va demostrar que la seva feina va molt més enllà de la seguretat ciutadana. Gràcies a la seva ràpida actuació, aquells pelegrins van poder descansar sota un sostre i continuar l'endemà el camí cap a Santiago.
Els que recorren les rutes jacobees saben que els agents de la Guàrdia Civil són, moltes vegades, els primers a acudir quan un pelegrí es perd, pateix una caiguda, necessita ajuda mèdica o passa un moment complicat.
El seu treball, silenciós i constant, també forma part de l'esperit del Camí.
Des d'aquí, el nostre reconeixement a tots.
Però aquesta notícia també convida a reflexionar
Més enllà del feliç desenllaç, aquest episodi ens fa pensar en com ha canviat el Camí de Sant Jaume durant les darreres dècades.
I molts veterans no es poden evitar fer la mateixa pregunta.
Què diria avui Don Elías Valiña si aixequés el cap?
Quan el Camí era incertesa
Fa trenta o quaranta anys, recórrer el camí era molt diferent.
No hi havia aplicacions per reservar allotjament.
No hi havia centenars d?albergs.
No hi havia empreses que transportessin motxilles.
No hi havia tants serveis ni tantes comoditats.
El pelegrí caminava sense saber gaires vegades on dormiria aquella nit.
I quan l'alberg era ple…
Dormir on es pogués
Els qui van fer el Camí aquells anys recorden nits sota porxos d'esglésies, en atris parroquials, en antics pallers, en escoles cedides pels pobles o en poliesportius improvisats.
Molts ho van fer en ple hivern.
Amb temperatures properes a zero.
Sense calefacció.
Sense mantes.
Només amb un sac de dormir, una estoreta i la il·lusió de seguir caminant l'endemà.
No era còmode.
Però ningú no s'enfadava.
Perquè allò també formava part del Camí.
Cada dificultat acabava esdevenint una anècdota que s'explicava durant anys.
L'hospitalitat sempre trobava un espai
El Camí mai no va deixar tirat a qui caminava amb humilitat.
Sempre apareixia un capellà que obria una parròquia.
Un veí que oferia un cobert.
Una família que compartia un sopar.
O un voluntari disposat a ajudar.
No hi havia grans infraestructures.
Hi havia persones.
I moltes vegades això n'hi havia prou.
El pelegrí agraeix. El turista exigeix.
Potser aquesta frase resumeix millor que cap altra diferència d'actitud.
No vol dir que qui cerca comoditat deixi automàticament de ser pelegrí.
Ni de bon tros.
Avui hi ha milers de caminants que mantenen intacte l'esperit xacobeu.
Però també és cert que, amb el pas dels anys, el camí ha evolucionat i les expectatives han canviat.
Fa dècades, trobar un matalàs era un regal.
Avui, de vegades, es dóna per fet.
Abans s'agraïa qualsevol sostre.
Avui algunes persones consideren un problema haver de canviar d'alberg uns quilòmetres més endavant.
La diferència no és a la distància.
Està en l'actitud
.
El llegat de Don Elías Valiña
Don Elías Valiña va dedicar gran part de la seva vida a recuperar el Camí quan amb prou feines el recorrien uns centenars de pelegrins a l'any.
Va marcar fletxes grogues pensant en els que buscaven una experiència de trobada, esforç i senzillesa.
Probablement hauria celebrat que avui hi hagi molts més albergs, millors serveis i una xarxa de suport que fa possible que milers de persones visquin aquesta experiència.
Però també hauria recordat una cosa essencial.
Que el Camí mai no va prometre comoditat.
Va prometre transformació.
Gràcies per ser-hi
La història de Sant Cristovo de Cea va acabar bé perquè hi va haver persones que van actuar amb rapidesa.
Perquè la Guàrdia Civil va ser on havia de ser.
Perquè el monestir d'Oseira va obrir les portes.
I perquè, una vegada més, l'esperit d'acolliment del Camí es va tornar a imposar.
Potser aquest és el missatge veritable d'aquesta notícia.
No importa tant on dorms.
Importa que sempre apareix algú disposat a ajudar-te.
Aquest és el camí que val la pena conservar.
El camí on un pelegrí dóna les gràcies per un sostre.
I on l'hospitalitat és molt més important que qualsevol comoditat.
