Cada cop més caminants responen correus, atenen reunions i segueixen connectats durant el pelegrinatge
Durant segles, el Camí de Sant Jaume va ser sinònim de pausa. Un temps per allunyar-se de les obligacions, caminar sense presses i deixar enrere, encara que només fos uns dies, el soroll del món quotidià.
No obstant, alguna cosa està canviant.
Cada cop és més habitual trobar pelegrins que recorren el camí mentre responen correus electrònics, atenen trucades de treball, participen en videoconferències o gestionen empreses des d'una cafeteria d'un alberg. El fenomen dels anomenats «peregrins hiperconnectats» creix al mateix ritme que la tecnologia i planteja una pregunta incòmoda: seguim fent el camí o simplement traslladem l'oficina al camí?
Només cal observar qualsevol final d'etapa. On abans predominaven les converses entre pelegrins, les cartes escrites a casa o el simple descans, avui abunden les pantalles. Ordinadors portàtils oberts, auriculars sense fil, rellotges intel·ligents i telèfons mòbils ocupen bona part del temps lliure de molts caminants.
La realitat econòmica explica en part aquesta situació. No tothom es pot permetre desaparèixer durant diverses setmanes. Autònoms, empresaris, treballadors remots i professionals digitals troben al Camí una oportunitat per viatjar sense abandonar completament les seves responsabilitats laborals.
Però aquesta nova forma de peregrinar també té conseqüències.
Un dels tresors més grans del Camí sempre ha estat la capacitat de trencar rutines. Caminar durant hores, observar el paisatge, escoltar el silenci o mantenir converses inesperades amb desconeguts forma part d'una experiència que difícilment es pot mesurar en productivitat. Precisament aquí rau gran part del seu valor.
Molts hospitalers i veterans del Camí observen amb certa preocupació aquesta transformació. No perquè treballar sigui una cosa negativa, sinó perquè hi ha el risc de convertir una experiència única en una prolongació de la vida quotidiana. El Camí va néixer per caminar, reflexionar i compartir, no per perseguir notificacions cada pocs minuts.
Paradoxalment, nombrosos pelegrins que comencen connectats acaben desconnectant-se de forma natural. Després de diversos dies d'esforç físic, clareres primerencs i quilòmetres acumulats, el ritme del Camí mateix obliga a baixar la velocitat mental. Les pantalles deixen de ser tan importants i les converses tornen a guanyar terreny.
Potser aquesta és la gran lliçó que segueix oferint el Camí de Sant Jaume en ple segle XXI. No importa quants dispositius portem a la motxilla. Abans o després, el sender ens acaba recordant que hi ha coses més importants que respondre un missatge urgent.
Perquè mentre el món modern ens exigeix estar disponibles les vint-i-quatre hores del dia, el Camí segueix xiuxiuejant exactament el contrari: que durant unes hores, uns dies o unes setmanes, no passa absolutament res per aturar-se.
I potser aquí resideixi el veritable desafiament de la nostra època. No caminar centenars de quilòmetres fins a Santiago. El que és realment difícil és aprendre a apagar el telèfon.
