Estimat Hospitaler: Confessions d'un Pelegrí (i una mica de Gratitud)
Estimat hospitaler, ànima beneïda del Camí, far a la nit de butllofes i mitjons humits!
Aquesta carta no és una postal, ni un correu amb «assumpte: la meva vida ha canviat gràcies a tu» (encara que gairebé). Aquesta és una confessió. Una confessió sincera d'algú que fa no tant va aterrar al teu alberg amb la fe del carboner i l'aparença d'un nàufrag. Recordo que vaig arribar arrossegant la meva motxilla, que ja aleshores pesava el mateix que un elefant adolescent, i amb una expressió facial que oscil·lava entre l'alegria de l'«he arribat» i l'agonia de «on és la dutxa?».
Tu, amb aquest somriure que sembla entrenat per dissipar núvols de tempesta i males vibracions, em vas indicar la meva llitera. Aquesta llitera, ai, la llitera! Al principi, la mires amb un escepticisme d'urbanita. «¿I aquí s'adorm?», et preguntes, mentre el teu cervell segueix processant el ronc greu del company del costat i el murmuri de set idiomes diferents confluint en una Torre de Babel del descans. Però després, amic hospitaler, la teva llitera es converteix en el tron dels teus somnis més profunds, on la manta de llana rasposa és més suau que la seda i el matalàs, que abans semblava de pedra, es transforma en un núvol de cotó. Gràcies, en part, a la teva màgia… i als quilòmetres acumulats, és clar.
Recordo aquella nit en què un pelegrí, posseït per l'esperit de la logística (o potser per l'all i la ceba del potatge), va decidir reorganitzar el calçat de tothom a les 2 de la matinada. Jo, que ja gairebé havia arribat al nirvana a la meva llitera, escoltava el clack, clack de les botes i el suau esbufec de l'organitzador. Tu, hospitaler, amb la saviesa d'un mestre zen i la paciència d'un sant, vas aparèixer del no-res, vas resoldre el maldestre amb un shhh i un moviment de cella que valia per mil sermons, i la pau va tornar a regnar. Ets el xerpa de les nostres motxilles, el psicòleg de les nostres crisis existencials i el guru de la bugada.
I què dir de la dutxa. Aquesta dutxa, tan anhelada com el Sant Grial. Tant se val si l'aigua surt freda, temperada oa trompades; no importa si has de fer cua amb un grup de japonesos, uns alemanys i una família australiana. El simple acte de la dutxa en un auberge és una purificació. En surts olorant a net (o almenys, a menys brut) i amb l'energia renovada per buscar la teva roba interior penjada entre els pins. Gràcies per l'aigua calenta (quan n'hi ha) i per la comprensió de les nostres presses matutines!
Però més enllà de les lliteres, les dutxes i els roncs simfònics, allò que veritablement ens regales és l'hospitalitat. Aquesta paraula que al Camí adquireix una dimensió gairebé sagrada. Aquesta primera mirada de complicitat, el mapa desplegat a taula, el consell sobre l?etapa que ve, l?oferta d?un cafè calent, o simplement el silenci respectuós quan el teu cos només demana pau. Ets el guardià d'una tradició mil·lenària, la baula d'una cadena humana que fa que aquest viatge sigui possible per a milers d'ànimes.
Així que, des del fons del meu cor (i dels meus malmesos peus), vull donar-te les gràcies, hospitaler. Gràcies per la teva paciència amb el maldestre que no sap posar la rentadora, amb el roncador empedreït, amb qui pregunta per cinquena vegada on és el supermercat. Gràcies pels teus consells, pel teu somriure, per la teva presència discreta però fonamental. Ets la columna vertebral d´aquest fenomen universal, l´heroi sense capa que ens ajuda a arribar a Santiago amb l´ànima una mica més lleugera i el cor una mica més ple.
Bon Camí, hospitaler, i que el Karma et torni multiplicat cada bona acció!
Amb eterna gratitud (i sense butllofes per ara),
Un pelegrí més.
