Homenatge a Tomás, el darrer templer de Manjarín

Avui el Camí de Sant Jaume està més silenciós.
No perquè faltin passos o veus, sinó perquè s'ha apagat una de les llums que no es veuen però se senten.
Se n'ha anat Tomàs, el darrer templer de Manjarín, i amb ell se'n va una part màgica, gairebé mística, del que significa caminar cap a Santiago.

Els qui vam tenir la sort de creuar-nos-hi —encara que només fos un instant— sabem que Tomàs no era un simple hospitaler.
Era un guardià de l'esperit del camí.
Un home que, des del seu refugi a dalt del port de Foncebadón, oferia cafè calent, paraules sàvies, un somriure sense pressa i aquella bandera templera onejant el vent com un far al mig del no-res.

Manjarín sempre ha estat un lloc estrany: un punt entre la boirina, el fred, el cansament…
i, tot i això, ple d'una energia que no tenia explicació.
L'explicació era ell.
La seva presència.
La veu.
La seva fe que el Camí era més que un sender. Era una germanor.

Recordo —com ho recorden tants pelegrins— arribar a Manjarín amb la roba humida i el cos tremolant, i trobar Tomàs allà, amb aquella barreja de solemnitat i tendresa que només ell sabia transmetre.
No demanava d'on venies.
No calia.
Et mirava als ulls i et deia:
"Ànim, germà. El Camí et truca."

I un sentia que sí, que tot tornava a col·locar-se al seu lloc.

Avui aquest refugi templer queda orfe, però no buit.
Queda ple de records, de converses, de pelegrins que van trobar força en les paraules i calor en la seva hospitalitat.
Queda ple del seu esperit, aquell que no coneixia fronteres ni banderes, només persones que caminaven buscant alguna cosa que ni tan sols sabien anomenar.

Des d'aquí, des d'aquesta riba on el cor s'encongeix, vull enviar el meu condol més profund a la seva família, als seus amics, ia tots els que van compartir amb ell nits fredes, històries interminables i aquell foc que mantenia encès més per amor que per necessitat.

Gràcies, Tomàs.
Gràcies per la vostra entrega, per la vostra fe, per la vostra constància.
Gràcies per haver construït un lloc on la màgia del Camí es feia real.
Gràcies per recordar a tothom que el Camí és humanitat, protecció, trobada…
i també comiat.

Avui, milers de pelegrins a tot el món aixecaran el seu bordó en honor vostre.
Perquè encara que te n'hagis anat, el teu esperit continuarà caminant amb nosaltres.
Pas a pas.
Sempre.

Bon Camí, germà. Que la llum et guiï.