La Història de la Via de la Plata
Potser és qüestió de temps, però si el programari Google Earth pogués aplicar el seu potent zoom, no només sobre qualsevol país, sinó també sobre qualsevol moment de la història de la via de la plata, podríem remuntar-nos a l'any 196 aC i veure amb claredat els límits i l'extensió de les províncies Citerior i Ulterior, el germen del que avui és Espanya. Feia vint anys que els romans havien desembarcat a la península i no només havien aconseguit doblegar i expulsar els cartaginesos sinó que es proposaven ordenar un trencaclosques de més de mig milió de quilòmetres quadrats format per tribus d'astures, càntabres, celtíbers, galaics, lusitans, lusos, etcètera de pobles aferrats a la seva terra.
En definitiva, un puzle amb milers de peces disseminades que l'exèrcit romà va aconseguir unir l'any 19 aC després de més de segle i mig de sagnants guerres.
En aquest llarg període de canvis els termes Citerior i Ulterior van desaparèixer i Hispània va passar a estar dividida a les províncies Tarraconense, Bètica i Lusitania. emperadorLa península ibèrica estava, per fi, sotmesa al poder de Roma i els temps de la república havien acabat a mans d'Octavio Augusto (63 aC-14 dC), que s'havia proclamat emperador.
Les calçades romanes a Hispània i el seu zenit constructiu en època imperial
Mil·lennis abans de l'arribada de l'exèrcit romà ja existien a la península incomptables senderes, sendes o camins traçats pels pobles preromans i lligats fonamentalment a les seves tasques de pasturatge i al trànsit del bestiar. És indubtable també que l'exèrcit romà va aprofitar i va millorar aquests toscos vials per avançar més ràpidament en la tasca de conquesta.
No obstant això, durant la guerra era inútil embellir massa els camins a causa de l'escassetat de temps i el temor que fossin utilitzats en contra dels guerrers hispànics.
A fi de la contesa i l'arribada de la pau la civilització romana va començar a manifestar a Hispània els seus dots polítics, administratius, artístics i constructius.
Als primers segles de la nostra era, fins a la invasió de les hordes bàrbares el 409 dC, la fesomia de la península va canviar radicalment i els castros celtes van sucumbir davant magnífiques ciutats dotades de fòrums, teatres, amfiteatres i termes.
Tot un luxe en nom de la convivència i el gaudi del ciutadà romà. Entre elles, a més dels sòlids i imperibles ponts marca de la casa, els enginyers romans van construir una extensa xarxa de calçades que comunicaven Hispània de nord a sud i d'est a oest.
Els enginyers i operaris romans utilitzaven per a les calçades els materials que tenien més a mà i les construïen sobre la base de l'aglomeració de quatre capes. Sobre una base de sorra s'assentava el statumen, una primera capa composta per petites pedres que s'unien amb calç o argila. Sobre aquesta es tirava el rudus, una massa potent de pedres i còdols segellats amb morter de calç. La tercera capa era el nucleus, pur formigó de sorra gruixuda, i l'última de totes era la capa de rodolament visible o summa cresta, formada pel típic enllosat de pedra. Referent a això, Isaac Moreno Gallo, en el seu estudi Vies Romanes, Enginyeria i Tècnica Constructiva publicat pel Ministeri de Foment, difereix i defensa que la capa de rodament no era enllosada sinó que sobre les lloses hi havia una altra capa més fina de terra solta que possibilitava que els carros poguessin avançar a més velocitat.
Al costat de les calçades hi havia uns indicadors de distància anomenats mil·liaris que es col·locaven cada 1480 metres. Aquesta mesura era la longitud d'una milla romana i equivalia a mil passos dobles romans, tenint en compte que cada pas doble feia un metre i quaranta-vuit centímetres. Els mil·liaris són columnes cilíndriques de granit que porten gravat, a més del número de milla, el nom de l'emperador que manava quan es construïen o modificaven les vies. A la Via de la Plata encara en persisteixen gran quantitat i, en concret, els números XXVIII i CXXXIV es coneixen com a mil·liari del Correu i mil·liari del Corral.
