Mor als 85 anys Carmen Vilariño, matriarca de Casa Avelina, un lloc on generacions de pelegrins del Camí Anglès van trobar molt més que un bar: van trobar una llar
Hi ha persones que mai necessiten caminar centenars de quilòmetres per formar part del Camí de Sant Jaume.
Perquè són elles les que esperen el pelegrí.
Les que obren una porta quan arriba cansat. Les que serveixen una mica calenta. Les que pregunten on ve i, sobretot, com està. Les que aconsegueixen que durant uns minuts un desconegut que fa dies que camina se senti com si hagués tornat a casa.
Carmen Vilariño Muíño era una d'aquelles persones.
As Travesas, a Carral, plora la mort als 85 anys de la matriarca de Casa Avelina, un d'aquests establiments que amb el pas dels anys han acabat formant part de la memòria sentimental del Camí anglès.
Casa Avelina no era només una parada
Per entendre el que representa aquesta pèrdua cal comprendre primer què signifiquen determinats llocs per a un pelegrí.
Després d'hores caminant, amb les cames cansades i la motxilla pesant una mica més que al matí, trobar una porta on us reben amb afecte pot canviar completament una jornada.
Això és precisament el que molts pelegrins van trobar durant anys a Casa Avelina.
L'establiment és un històric bar-estanc obert el 1917 pels sogres de Carmen. Actualment està regentat per les seves filles, Avelina i Carmen, però fins fa molt poc la seva mare seguia deixant-se veure per allà, pendent del que passava.
Tenia 85 anys.
I continuava formant part d'aquella casa.
Perquè llocs així no s'expliquen per una barra, unes taules o un cartell a la porta.
S'hi expliquen per les persones.
«Com a casa»
Hi ha una expressió que probablement resumeix tota una vida dedicada a rebre gent.
Els pelegrins deien sentir-s'hi «com a casa».
Poques paraules poden representar millor l´esperit original del Camí.
Perquè hospitalitat no vol dir únicament proporcionar allotjament o menjar.
Hospitalitat és mirar els ulls.
Preguntar.
Escoltar.
Recordar una cara quan torna anys després.
Servir un desconegut com si no ho fos.
I aconseguir que algú que es troba a centenars o milers de quilòmetres de casa seva senti, durant uns minuts, que pertany a aquell lloc.
Les persones que van construir el camí sense pintar una sola fletxa
Quan parlem de la història del Camí de Sant Jaume solem recordar grans noms, monuments, monestirs i catedrals.
Però hi ha un altre camí molt més petit i silenciós.
El construït durant dècades per milers de persones anònimes.
La senyora que omplia una ampolla daigua.
L'home que indicava on era l'alberg.
El capellà que obria una porta.
L'hospitaler que trobava un matalàs quan semblava impossible.
La família que servia un plat de menjar encara que fos tard.
Ells també van construir el Camí.
I Carmen pertanyia a aquesta generació.
Avui hi haurà una cadira que se sentirà una mica més buida
Els pelegrins continuaran passant per As Travesas.
Seguiran entrant a Casa Avelina.
Les motxilles continuaran recolzant-se al costat de les taules i segurament tornaran a escoltar-se idiomes arribats de mig món.
El camí continuarà.
Sempre continua.
Però hi haurà records que romandran inevitablement lligats a aquella dona que durant tants anys va estar allà observant anar i venir de caminants.
Segons la informació publicada per L'Ideal Gallec, Carmen Vilariño era vídua de Fernando Vicente Veiras i el seu comiat tindrà lloc aquest dissabte 8 d'agost, amb funeral i posterior enterrament a Santa Mariña de Beira.
Perquè el Camí també està fet de comiats
Milers de persones travessen cada any Galícia buscant Santiago.
Moltes creuen que recordaran principalment els paisatges.
Però quan passen els anys passa una cosa curiosa.
S'obliden alguns quilòmetres.
Es confonen alguns pobles.
Desapareix fins i tot de la memòria el nom d'algun alberg.
Però difícilment s'oblida de qui va ser amable amb tu quan estaves esgotat.
Això continua.
Per això avui el Camí Anglès perd alguna cosa més que una de les veïnes més estimades.
Perd una d?aquelles persones que durant dècades van ajudar a donar-li ànima.
I segurament, en algun lloc del món, hi haurà antics pelegrins que avui recordin Casa Avelina sense saber ni tan sols que Carmen ha marxat.
Potser aquesta és la petjada més bonica que pot deixar una persona.
Haver fet sentir a casa els qui estaven lluny d'ella.
Bon Camí, Carmen.
I gràcies per haver estat tants anys a l'altra banda de la porta.
