Un mesón gallec sorprèn els pelegrins amb cuina tradicional i una extraordinària col·lecció artística: arriben buscant recuperar forces i acaben contemplant les parets com si estiguessin en una exposició
El Camí de Sant Jaume és ple de llocs que no apareixen entre els grans monuments de les guies, però que acaben convertint-se en alguns dels records més especials del pelegrí.
De vegades és una petita font. D'altres, una església perduda, un alberg, una conversa inesperada o aquell bar on un entra simplement perquè té gana.
I llavors passa una cosa que no estava prevista.
Això és precisament el que passa en un establiment gallec que crida l'atenció dels que recorren el Camí. Els pelegrins arriben atrets per la possibilitat d'asseure's a taula i gaudir d'un bon brou gallec, però quan aixequen la mirada descobreixen que el lloc amaga molt més.
Les parets són plenes d'obres de l'artista i historiador gallec Alfredo Erias, fins a convertir una parada gastronòmica en una inesperada experiència cultural.
Hi ha qui ho resumeix de manera molt senzilla:
és com menjar dins un museu.
Primer el brou, després els quadres
Després de caminar durant hores, les prioritats del pelegrí solen ser força bàsiques.
Treure's la motxilla.
Asseure's.
Beure.
I menjar alguna cosa calenta.
Un bon plat de brou gallec es pot convertir llavors en un dels plaers més grans del món.
Però aquí, mentre recuperen forces, molts pelegrins comencen a observar les parets i descobreixen que aquella parada té una personalitat molt diferent.
La gastronomia i l'art conviuen en un mateix espai, creant una experiència que va més enllà de seure a menjar.
Aquestes petites sorpreses que fan gran el Camí
Qui hagi pelegrinat alguna vegada sap perfectament que el Camí és ple de plans que surten malament i casualitats que acaben sortint meravellosament bé.
Un pot començar el matí pensant únicament en arribar al poble següent i acabar assegut durant hores parlant amb un desconegut.
Pots entrar a una església per protegir-te de la pluja i descobrir una joia arquitectònica.
O pots entrar en una fonda buscant un plat calent i acabar descobrint una col·lecció artística.
Aquest és un dels grans atractius de caminar.
Quan es viatja a poc a poc, comencen a aparèixer coses que normalment no veiem.
Gastronomia gallega per recuperar forces
El menjar ocupa un lloc especial dins de l'experiència del Camí de Sant Jaume.
Després d'una etapa exigent, asseure's davant d'un plat tradicional forma part gairebé del ritual diari del pelegrí.
El brou gallec és un d'aquells plats especialment lligats a aquesta sensació de llar: senzilla, calenta i reconfortant.
Però al voltant del Camí també apareixen empanades, pop, formatges, carns, peixos i desenes de receptes locals que permeten conèixer Galícia d'una forma completament diferent. Orque també es pelegrina amb el paladar
Un museu inesperat
La presència de les obres d'Alfredo Erias converteix l'establiment en una cosa singular.
Erias, historiador i artista estretament vinculat a la cultura gallega, ha desenvolupat una extensa trajectòria relacionada amb el patrimoni, la història i la creació artística.
Els seus treballs transformen les parets de la fonda en una petita exposició que sorprèn especialment els que arriben sense conèixer prèviament el que trobaran a dins.
I potser precisament hi haurà el seu encant.
No cal comprar una entrada.
Ni organitzar una visita.
Simplement passa.
Entres.
Deixes la motxilla.
Demanes alguna cosa per menjar.
I comences a mirar al voltant.
El camí també es construeix al voltant d'una taula
Durant segles, les vendes, tavernes, fondes i petites cases de menjars han format part inseparable de les rutes de pelegrinatge.
Eren llocs per descansar, però també per intercanviar notícies, conèixer persones i recuperar forces abans de continuar.
Molt ha canviat des de llavors.
Però alguna cosa roman.
Una taula continua sent un dels llocs on més fàcilment desapareixen les diferències entre pelegrins.
Persones de països diferents poden seure sense conèixer-se i, mitja hora després, compartir històries com si portessin dies caminant juntes.
Els llocs que acabem recordant
Probablement d'aquí uns anys molts pelegrins no recordin exactament quant van trigar a completar una determinada etapa.
Potser tampoc no recordin el nom de tots els pobles pels quals van passar.
Però sí que recordaran aquell lloc on van menjar extraordinàriament bé.
A aquella persona que els va atendre amb afecte.
La conversa amb un altre caminant.
O aquella fonda en què van entrar buscant brou i van acabar contemplant quadres.
Perquè el Camí de Sant Jaume també està fet daixò.
De petites sorpreses.
De llocs que un no cercava.
De portes que s'obren.
I d'històries que comencen simplement perquè un pelegrí tenia gana.
