La solitud és una de les grans paraules que envolten el Camí de Sant Jaume.
Molts la temen. Altres la busquen. I gairebé ningú no la viu exactament com la imaginava abans de començar a caminar.
Parlar de la solitud al camí és parlar d'una experiència molt personal, però també molt compartida.
La por a la soledat abans de començar
Abans de posar-se la motxilla, la soledat sol fer respecte.
Apareixen preguntes com:
- I si em sento només tot el temps?
- I si no connecto amb ningú?
- I si se'm fa costa amunt emocionalment?
És normal. Especialment al primer Camí. El cap va més ràpid que els peus.
La realitat del Camí: mai no estàs tan sols
Una de les primeres sorpreses del Camí és que, encara que comencis sol, poques vegades et sents aïllat.
Comparteixes:
- Etapes
- Albergs
- Taules
- Silencis
- Cansament
De vegades només cal una salutació o un somriure per trencar el gel. Altres vegades, simplement caminar a uns metres duna altra persona ja és suficient companyia.
La soledat que sí que existeix (i que també ensenya)
Hi ha moments en què camines només durant hores.
El so dels teus passos, la respiració, el paisatge.
I apareix l'altra cara de la solitud: la interior.
Aquesta solitud no sempre és incòmoda. Moltes vegades és necessària.
És quan:
- Ordenes pensaments
- Escoltes el que portes temps callant
- Et dónes permís per sentir
El camí no tapa el soroll interior. Ho baixa.
Caminar només no és sentir-se sol
Aquest és un dels grans aprenentatges del Camí.
Pots caminar tot sol i sentir-te acompanyat.
I també pots estar envoltat de gent i sentir-te sol.
Al Camí, la soledat sol ser una elecció:
- T'uneixes quan et ve de gust
- Et separes quan ho necessites
- Comparteixes sense obligació
Aquest equilibri és part de la màgia.
Les trobades que no es planegen
Molts pelegrins coincideixen amb el mateix:
les trobades més importants no es busquen.
Sorgeixen:
- Al final duna etapa
- En una conversa tranquil·la
- Compartint taula
- En un silenci compartit
De vegades duren una tarda.
De vegades uns quants dies.
De vegades només aquell moment.
I n'hi ha prou.
Aleshores… mite o realitat?
La solitud al Camí de Sant Jaume no és un mite, però tampoc és el que molts temen.
No és abandó.
No és tristesa constant.
No és aïllament.
És una barreja de:
- Silenci
- Trobades
- Temps per a un mateix
- Comunitat sense obligacions
Un pensament final
Al Camí pots començar sol,
però gairebé mai no acabes igual que vas començar.
La solitud, quan apareix, no et buida.
Ve a col·locar-te.
