Mentides típiques sobre el Camí de Sant Jaume (i la realitat que et dóna una bufetada amb sandàlia)
El Camí de Sant Jaume genera més mites que una llegenda medieval. Tothom coneix algú que ho va fer, algú que “gairebé ho fa” i algú que no ha trepitjat una fletxa groga a la seva vida però t'ho explica amb una seguretat insultant. Avui desmuntarem, amb molt d'afecte i força mala llet, les mentides més repetides del Camí i la realitat que et trobes quan ja és massa tard per capgirar-te.
“Això és fàcil, si ho fan jubilats i nens”
La realitat: sí, ho fan jubilats… que caminen més que tu, carreguen menys pes ia les set del matí ja porten dos cafès, tres etapes planificades i una ampolla perfectament drenada.
I els nens… perquè no porten motxilla, no paguen alberg i tenen energia nuclear. Tu, en canvi, vas amb una motxilla que sembla que portes dins una rentadora i dubtes existencials des del quilòmetre cinc.
“Al Camí es camina tranquil·lament”
La realitat: tranquil·lament el primer dia. El segon ja comences a mirar el rellotge, el desnivell, el perfil de l'etapa i la cara dels que t'avancen com si passessin al gos. Hi ha dies en què camines zen… i altres en què negocies amb tu mateix no asseure't en aquesta pedra perquè saps que no t'aixeques.
“Segur que aprimes”
La realitat: mentida nivell menú del pelegrí.
Esmorzar complet. Entrepà a mig matí “per si de cas”. Menú amb primer, segon, postres, pa, vi i cafè. Cervesa en arribar “perquè me l'he guanyada”. I sopar “lleuger” que alimentaria una família de cinc.
Sí, vas 25 km… però menges com si haguessis creuat el desert.
"Els albergs són tranquils i es descansa genial"
La realitat: JA.
Roncs que desafien les lleis de la física, bosses de plàstic a les cinc del matí, gent que s'aixeca amb frontal com si fos una expedició a l'Everest i el clàssic pelegrí que creu que el seu despertador només vibra (spoiler: no).
Dormiràs poc, malament… i tot i així t'aixecaràs i continuaràs caminant. Misteris del Camí.
“Et perds fix”
La realitat: perdre's avui dia té mèrit. Fletxes grogues, fites, senyals, apps, rellotges, altres pelegrins… Si et perds és perquè anaves parlant, mirant el mòbil o convençut que “aquesta drecera segur que és més curta”.
El Camí sempre guanya. Sempre.
“Tothom és bona persona”
La realitat: la majoria sí… però també hi ha espècies curioses.
El que ocupa tres lliteres amb les coses.
Qui s'aixeca a les quatre “perquè jo matino”.
El que t'explica tota la seva vida sense respirar.
I el que diu “jo no em queixo mai” mentre es queixa sense parar.
Tot i així, acabaràs rient-te amb tots. O de tots.
“El Camí és tot espiritualitat”
La realitat: hi ha moments màgics, és clar que sí. Silencis, paisatges, converses profundes…
I després hi ha les butllofes, l'olor de reflex, els mitjons que podrien caminar sols i aquesta veu interior que et diu: “però a mi qui em va fer fer això?”.
Espiritual, sí. Realista, molt més.
“Fes amics per a tota la vida”
La realitat: fas amics per a una etapa, per a dos dies o per a una cervesa. I això és perfecte. Hi ha comiats dramàtics a cada encreuament de camins: abraçades eternes, promeses de visites i un “ens veiem a Santiago” que de vegades es compleix… i de vegades no. El Camí ensenya a deixar anar, fins i tot a la gent.
“Quan arribes a Santiago tot encaixa”
La realitat: arribes emocionat, cansat, orgullós… i pensant en una dutxa, menjar i llit. La pujada existeix, però no és una il·luminació divina immediata. La veritable màgia sol arribar dies després, quan ja ets a casa i alguna cosa dins teu segueix caminant.
La gran veritat
El Camí no és fàcil, no és còmode i no és com t'ho pinten. Però enganxa. Et treu ximpleries, et posa al teu lloc i et regala històries que explicaràs mil vegades… exagerant-les una mica, com a bon pelegrí.
I sí: després de tot, segurament tornaràs. Perquè el Camí menteix… però enamora.
