Crònica d'un pelegrí que va arribar a Santiago arrossegant l'ànima
Jo no he arribat a Santiago…
m'ha portat la inèrcia.
Perquè un no entra caminant a la Plaça de l'Obradoiro.
Un entra arrossegant la seva dignitat en forma de motxilla.
Tu veus la catedral i penses:
—“Quin bonic, quina emoció, quin moment tan espiritual.”
I els teus peus diuen:
—"Nosaltres ja no som peus. Som records."
Jo he fet el Camí de Sant Jaume buscant pau interior…
i he trobat:
– Pau
– Interior
– I una ampolla que sembla una cresta gallega
Perquè ningú no t'avisa que el Camí és així:
comences pensant “això em canviarà la vida”
i acabes pensant “si arribo viu prometo anar descalç per Ikea la resta de la meva existència”.
La gent diu:
—“El Camí és una experiència espiritual.”
Espiritual és quan se't separa l'ànima del cos i van per diferents rutes.
Jo vaig arribar a la plaça i em va passar com als documentals:
em vaig treure la motxilla
em vaig treure les botes
i em vaig treure les ganes d'existir durant deu minuts.
Allà tirat a terra, mirant al cel, vaig pensar:
“Senyor, gràcies per portar-me fins aquí…
però torna'm els bessons, que se m'han quedat a Burgos.”
El millor és que t'abraces amb gent que no coneixes:
—“Germà, ho hem aconseguit.”
—“No sé qui ets, però hem patit junts.”
Això crea un enllaç més fort que un matrimoni:
suor compartida
butllofes vistes
i mitjons que haurien de ser il·legals.
I després hi ha el moment cervesa.
Perquè ningú arriba dient:
—“Regaré.”
No.
Arribes dient:
—“On és el bar més proper a Déu?”
La cervesa a Santiago no refresca:
cura.
Te'n beus una i:
– tornes a tenir genolls
– et tornen a créixer les pestanyes
– i comences a dir:
“Doncs no ha estat per a tant…”
MENTIDA.
Ha estat horrible.
Meravellós.
Horrible.
Meravellós.
Perquè surts dient:
“No tornaré a fer mai aquesta merda.”
Però dues setmanes després:
"Saps què? Potser l'any que ve un altre caminet..."
El Camí de Sant Jaume no s'acaba a la catedral.
S'acaba quan:
– et treus les botes
– no fan olor de mort
– i pots asseure't sense fer sorolls de moble vell
