És igual que estiguis a Galícia, Castella i Lleó, Astúries, Portugal, Navarra o França. Qui ha fet diverses etapes del Camí de Sant Jaume sap que els albergs canvien, els llits canvien, els pobles canvien i fins i tot el menú del dia canvia. Però hi ha una cosa que es repeteix amb una precisió gairebé científica: els personatges.
Cada nit, després de caminar durant hores, tornen a aparèixer els mateixos perfils. De vegades canvien de nacionalitat, altres vegades d'edat, però el comportament és sospitosament semblant. I si has dormit mai en un alberg de pelegrins, probablement reconeixeràs més d'un.
1. El matiner de les 4:45
És una espècie perfectament adaptada a la foscor.
Ningú sap exactament per què té tanta pressa. El següent poble és a dotze quilòmetres, l'esmorzar no obre fins a les set i fora fa fred. Però ell considera que les 4.45 de la matinada és una hora raonable per començar a preparar la motxilla.
Primer obre una bossa de plàstic.
Després una altra.
Després descobreix que ha guardat el mitjó que necessita al fons de la motxilla i comença una excavació arqueològica entre samarretes, carregadors, ampolles, fruita i objectes que ningú entén per què ha portat el Camí.
Finalment, encén una llanterna frontal capaç d'il·luminar un aeroport.
En menys de cinc minuts ha despertat tota l'habitació.
Quan surt de l'alberg, tanca la porta amb molta cura i marxa convençut d'una cosa: ningú se n'ha adonat.
2. El cirurgià dels peus
Després de la dutxa comença loperació.
Col·loca sobre la taula benes, agulles, fil, Compeed, esparadrap, crema, vaselina, tisores i productes l'existència dels quals desconeixies fins aquell moment.
S'asseu, aixeca un peu i ho observa amb la mateixa concentració que un especialista abans d'una intervenció complicada.
—Tinc una petita ampolla.
La “petita ampolla” sembla tenir codi postal propi.
Els altres pelegrins intenten no mirar, especialment els que estan sopant.
Però és impossible.
El cirurgià dels peus neteja, punxa, protegeix, ven i analitza cada dit mentre explica amb absoluta tranquil·litat què li va passar a l'etapa anterior.
Després guarda tot el material i diu:
—Demà, com a nou.
Ningú no està completament segur.
3. El pelegrí tecnològic
La seva principal preocupació no són les butllofes.
Tampoc la pluja.
Ni tan sols les costes.
El seu veritable enemic és una frase:
—Només tenim dos endolls.
Porta telèfon mòbil, rellotge GPS, auriculars, càmera dacció, una altra càmera, bateria externa, una segona bateria externa per si falla la primera i diversos cables que semblen pertànyer a una estació espacial.
Només arribar a l'alberg inspecciona les parets.
No cerca un llit.
Cerca electricitat.
Cinc minuts després ha convertit una taula en un centre d'operacions tecnològiques.
Mentre els altres pregunten on poden rentar la roba, ell pregunta:
—Aquí arriba bé el wifi?
El Camí es pot haver recorregut durant mil anys sense telèfons mòbils, però ell no està disposat a arriscar-se a fer una etapa sense registrar cada metro.
4. El que demà farà “només 42 quilòmetres”
Aquest personatge resulta especialment difícil de comprendre quan acabes de completar una etapa de 23 quilòmetres i necessites recolzar-te a les parets per pujar les escales.
Està assegut tranquil·lament prenent una cervesa.
Algú pregunta:
—Fins on vas demà?
I respon:
—No gaire. Només 42 quilòmetres.
Silenci.
Algú deixa caure la forquilla.
Un altre pelegrí mira el mapa intentant esbrinar si hi ha cap error.
Però no.
Són 42 quilòmetres.
El més preocupant és que sembla content.
T'explica que normalment en fa 35 o 40, que té “bon ritme” i que probablement arribi abans de dinar.
L'endemà al matí comences a caminar amb les cames encara negociant amb tu.
Ell ja fa vint quilòmetres.
5. El pelegrí que ho porta tot
La motxilla pesa massa.
Tothom els ho ha dit.
Però quan arriba l?hora de sopar comences a comprendre per què.
Obre una cremallera i apareix pa.
Una altra cremallera: formatge.
Després pernil.
Xocolata.
Fruita.
Fruits secs.
Una petita ampolla de vi.
Cosa que va preparar la seva mare.
I possiblement alguna llauna que porta viatjant des de Saint-Jean-Pied-de-Port.
En cinc minuts al voltant de la taula hi ha sis pelegrins.
En deu minuts, dotze.
Als quinze minuts ja ningú no recorda de quin país és cadascú.
L'idioma oficial passa a ser el pa amb formatge.
És probablement un dels personatges més estimats de qualsevol alberg.
Perquè al Camí compartir menjar té una capacitat extraordinària per convertir desconeguts en companys.
6. El roncador
Hi ha una característica comuna en pràcticament tots els grans roncadors:
Ells asseguren que no ronquen.
—La meva dona diu que mai faig una mica de soroll.
Aquesta nit descobreixes que la seva dona és una persona extraordinàriament prudent.
A les onze comença suaument.
A les dotze ja sembla un motor dièsel.
A la una de la matinada la llitera vibra.
A totes dues, diversos pelegrins han provat taps, coixins sobre el cap i tècniques de meditació.
Res no funciona.
El més sorprenent és observar el roncador.
Dorm profundament.
En pau.
Feliç.
L'endemà al matí s'aixeca descansat i pregunta:
—Com heu dormit?
En aquell moment el Camí ensenya una altra de les grans virtuts: l'autocontrol.
7. El filòsof del Camí
El vas conèixer aquesta tarda.
No en saps el cognom.
Probablement demà seguireu rutes diferents.
Abans de sopar, però, ja coneixes part de la seva vida.
T'explica per què va decidir caminar, què va passar amb la feina, com va acabar una relació, què pensa sobre els diners, la felicitat, l'amistat i el sentit de l'existència.
Tot va començar amb una pregunta senzilla:
—D'on vens?
Tres hores després esteu parlant sobre decisions que mai no havíeu explicat a ningú.
I potser aquesta és una de les coses més curioses del Camí de Sant Jaume.
Les converses succeeixen de pressa.
Les persones saben que possiblement no es tornaran a trobar i això elimina moltes barreres.
El filòsof pot resultar intens.
Però també sol ser qui recorda que darrere de cada motxilla hi ha una història.
I segurament en falta cap
Podríem afegir-ne molts més.
El que porta una motxilla gegantina durant la primera etapa i comença a regalar coses a la segona.
El que assegura que mai no utilitza transport però coneix perfectament tots els horaris d'autobús.
El pelegrí que es perd seguint una fletxa groga enorme.
La persona que arriba dient que farà únicament cent quilòmetres i acaba pensant en el proper Camí abans fins i tot d'arribar a Santiago.
Perquè el camí no està format únicament per rutes, monuments i paisatges.
També està construït amb personatges.
Amb persones esgotades, divertides, silencioses, generoses, exagerades, emocionades o completament despistades.
I potser per això, anys després, molts pelegrins recorden perfectament un sopar improvisat en un alberg encara que hagin oblidat el nom del poble.
Al final, tots hem estat mai un d'aquests set.
I probablement més d'un.
