Els pelegrins fumadors del Camí de Sant Jaume: promeses eternes, estancs inexistents i fe a la nicotina
Al Camí de Sant Jaume hi ha silenci, espiritualitat, butllofes… i pelegrins fumadors vivint la seva pròpia penitència moderna. Perquè si alguna cosa queda clara després del primer dia és que ningú calcula bé quantes cigarretes necessitarà.
El pelegrí fumador comença motivat:
—“Al Camí fumo menys.”
—“És bon moment per deixar-ho.”
—“Total, caminar ajuda.”
I el Camí, que escolta però no promet res, somriu.
El gran drama: els estancs
Ningú en parla abans de sortir, però el Camí és ple d'esglésies... i buit d'estans.
El pelegrí fumador aprèn ràpid:
- hi ha pobles amb tres esglésies i zero tabac
- hi ha bars amb menú pelegrí i sense màquines
- hi ha llogarets on el tabac és llegenda
I aquí comença l?ansietat real:
—“Saps si més endavant hi ha estanc?”
—“No.”
—“Al poble següent?”
—“Tampoc.”
—“Bé… Bon Camí.” (suant)
El ritual del cigar “amb sentit”
Al Camí, la cigarreta no es fuma perquè sí.
Es fuma:
- per reflexionar
- per descansar
- per celebrar
- per patir
- o perquè sí, que ja ha pujat força
Sempre amb la mateixa frase:
—“Aquest és el darrer”.
Mentida pietosa. Molt pelegrina.
La promesa universal
El 90% dels pelegrins fumadors camina amb una promesa:
—“Quan arribi a Santiago, deixo de fumar.”
Alguns ho diuen en veu alta.
Altres ho pensen mirant a l'horitzó.
El Camí ho apunta… però no pressiona.
Mentrestant, cada cigarret ve acompanyat de justificació:
—“Avui ha estat dur.”
—“He caminat molt.”
—“He pensat a deixar-ho, això explica.”
Comunitats internacionals de fum
Res no uneix més que compartir foc.
No importa l'idioma:
—“Fire?”
—“Sí.”
—“Bon Camí.”
I ja sou família.
El fumador del Camí no camina sol.
Camina amb altres fumadors, intercanviant:
- tabac
- consells
- promeses incomplertes
- i mapes mentals de possibles estancs que gairebé mai no existeixen
Arribar a Santiago (i negociar una altra vegada)
Molts arriben a la catedral emocionats, cansats i convençuts:
—“Aquí deixo de fumar.”
Alguns ho compleixen.
Altres encenen un davant de la plaça i diuen:
—"Després del Camí. Ara no toca decidir."
Perquè el Camí ensenya moltes coses, però sobretot una:
ningú és perfecte, tots caminem com som.
Amb motxilla.
Amb fe.
Amb dubtes.
I de vegades… amb tabac.
