El Camí que no era als mapes: de Praga a la fi del món al costat d'un cavall, un poni i dos gossos
De vegades la vida et llança una pregunta sense avisar, com qui et dóna una empenta suau per l'esquena: què faries si no haguessis de tornar?
Doncs bé… Jakub va decidir contestar-la caminant. I no només caminant: va decidir fer-ho des de Praga, amb un cavall gran, un poni petit i dos gossos que semblaven saber més del món que la majoria de nosaltres.
Més de 3.000 quilòmetres sota les soles de les botes i les peülles dels seus fidels companys. Quina imatge, no? Jakub —que en txec es presenta com llops errants— i la seva tropa tan poc convencional travessant camps, senders rurals, ponts que cruixin i albes que pinten el cel amb aquarel·les que ningú va demanar però que tots admirem.
I aquí ve la part que m'agrada: aquest no era un viatge predissenyat, encaixat en etapes i horaris. No. Era un ritme més antic, gairebé oblidat. Un ritme que diuen que tenen els animals: passos que escolten el vent i responen al silenci. Cada matí no era un quilòmetre més, sinó una pàgina nova amb olor d'herba fresca i de pluja inesperada.
El que és curiós —i en el fons el més humà— és que el seu destí original era Santiago de Compostel·la, com tants pelegrins al llarg de segles. Però quan es va acostar a la ciutat, Jakub va topar amb una cosa que el va fer aturar a pensar de nou: portar els seus quatre companys a la plaça de l'Obradoiro implicava demanar permisos, escortes, complir normes tan denses com una paret. I en aquell moment —a l'estil d'aquelles petites epifanies que ens canvien per dins— va dir: no.
Santiago, amb la seva grandiosa catedral, podia quedar-se a la perifèria de la seva història.
El que ell volia —amb cada pas suau del poni, cada renill del cavall que semblava taral·lejar cançons, i els lladrucs d'ànim dels seus gossos— era seguir caminant cap a Fisterra, aquest lloc antic que molts anomenen la fi del món. Aquest punt on l'oceà engoleix la línia de l'horitzó i el camí es fon amb el mar.
I és que hi ha viatges que no es poden mesurar en quilòmetres ni segells en una credencial. Hi ha pelegrinatges que només entenen els que gosen sortir de la lògica habitual. Gent que, com jo en un passeig imaginari, se sent viva quan el corriol es converteix en diàleg amb cada pedra, cada ombra, cada brisa que et pentina la cara sense demanar permís.
Hi va haver moments —imagino— en què Jakub va riure amb els seus companys animals en creuar un poble adormit. O quan algú curiós li va preguntar què feia amb tanta companyia en un sender solitari i ell va respondre amb aquella barreja de serenitat i cremor que només coneixen els qui caminen lliures: que el camí no es trobi… sinó que se sent a dins mentre el vius.
I ara, cap a Fisterra, cada pas té un valor diferent. No és l'objectiu el que importa, sinó la manera com cada clarejar et veu aixecar-te amb la simple decisió de seguir caminant. Perquè hi ha viatges que comencen on altres s'aturen.
I hi ha peregrinacions que, com aquesta, no hi caben en una credencial ni en un calendari. Caben a la memòria calenta que deixem a cada empremta.
