Quan el Camí Francès es va tornar pel·lícula… i va conquistar Itàlia
Hi ha històries que, sense avisar, s'obren camí com una flor que neix entre dues pedres. Un dia qualsevol —potser un d'aquells en què el Camí Francès clareja amb boira baixa i olor de terra humida— un equip de cinema va arribar a Triacastela amb càmeres, cables i aquella barreja de nervis i entusiasme que només es veu quan s'explicarà alguna cosa gran.
I tant que ho van explicar.
La pel·lícula, una comèdia italiana rodada entre albergs, senders i aquell castanyer centenari que sembla conèixer tots els secrets dels pelegrins, ha esclatat a la taquilla d'Itàlia com una sorpresa lluminosa. Ningú esperava un èxit tan rotund… encara que potser el Camí sí que ho esperava. Ell sempre sap quan alguna cosa té ànima.
La història gira al voltant d'un hereu d'un empori de mobles —un home tan acostumat al luxe que la paraula motxilla li sonava gairebé a acudit privat— que, per un gir de la vida, acaba caminant centenars de quilòmetres. Botes gastades, butllofes reals, converses inesperades… i un retrobament amb la seva filla que actua com a brúixola emocional en aquest viatge que comença sent físic i acaba sent íntim.
Recordo una anècdota inventada, però que podria haver estat real: una senyora de Triacastela em va explicar (imaginàriament) que durant el rodatge va veure el protagonista seure a la vora del camí, treure's les botes i mirar el paisatge com si fos la primera vegada que entenia què era respirar profund. “Aquí el va agafar el Camí”, deia rient. "Li va entrar per dins".
I potser aquesta és la clau de l'èxit. El públic italià —tan emocional, tan abraçat històries que bateguen— s'ha deixat seduir per l'humor, sí, però també per aquesta nostàlgia tranquil·la que té el Camí. Aquesta sensació que tots, tard o d'hora, necessitem un lloc on retrobar-nos.
Les sales s'han omplert, les rialles han saltat de butaca a butaca i molta gent està descobrint per primera vegada que hi ha un sender mil·lenari a Espanya on un es pot perdre per trobar-se.
A Triacastela encara recorden el bullici del rodatge. Els veïns treien el cap a les portes, els pelegrins es barrejaven amb actors, i els nens observaven com la màgia del cinema convertia el seu llogaret en un escenari. I ara, en veure l'èxit, hi ha un petit orgull que es cola a cada conversa.
Potser la pel·lícula ha aconseguit una mica més gran que un rècord de taquilla: ha fet que milers de persones, sense haver posat un peu al Camí, sentin que ja han caminat un tros.
En fi
Perquè el Camí, quan es deixa filmar, no actua: respira.
I qui se'l mira —sigui en persona o des d'una butaca— descobreix que cada pedra guarda un batec,
que cada clarejar és una pàgina en blanc,
i que de vegades només cal una sola història ben explicada
per encendre el desig de caminar.
