Turisme, incivisme i una ciutat que comença a dir prou
Santiago de Compostel·la torna a ser al centre del debat. I aquesta vegada no per xifres rècord ni per l'èxit del Camí de Sant Jaume, sinó per una cosa molt més incòmoda: els comportaments incívics d'alguns visitants comencen a trencar l'equilibri de la ciutat.
El problema no és nou, però sí cada cop més visible. Les darreres setmanes, diferents situacions han tornat a encendre la polèmica: escombraries fora de lloc, manca de respecte en espais històrics, soroll nocturn i actituds que xoquen frontalment amb el caràcter espiritual i cultural del Camí.
I allò que abans es comentava en veu baixa… ara es diu obertament.
Llegir més: El costat fosc del Camí: L'amenaça se sent a Santiago“Això ja no és el que era”
Veïns del casc històric ho resumeixen sense embuts: Santiago està canviant, i no precisament per bé.
El creixement del turisme, especialment en temporades altes, està generant una sensació cada cop més estesa: la ciutat ja no pertany del tot als qui hi viuen. No és una qüestió d'estar en contra del turisme —perquè ningú no ho està— sinó del model.
Un model que no sempre garanteix el respecte ni la convivència. El malestar ha anat augmentant els darrers anys, amb residents que parlen directament d'“invasió” i de pèrdua d'identitat a la seva pròpia ciutat.
El veritable problema no són els pelegrins
Aquí hi ha un dels punts clau —i també un dels més sensibles—.
Ningú no assenyala el pelegrí autèntic.
Qui arriba caminant, cansat, en silenci, buscant alguna cosa.
El problema és un altre perfil: el visitant ràpid, el turisme sense consciència, el que trepitja Santiago com qui trepitja qualsevol destinació més.
Aquest que no entén on és.
Perquè Santiago no és només una ciutat bonica. És un final. Un símbol. Un indret carregat d'història, emoció i espiritualitat.
I quan això es perd, es perd més que imatge.
Manca de control… o manca de reacció
Des de diferents sectors també es llença una crítica directa a les administracions: no és només un problema de quantitat, sinó de gestió.
Es parla de manca de planificació, de serveis insuficients i de decisions que arriben tard. La sensació general és que el problema s'ha deixat créixer massa.
Mentrestant, es proposen mesures: regular accessos, millorar l'acolliment, distribuir millor els fluxos i, sobretot, educar el visitant.
Perquè no tot s'hi val.
El Camí no es pot convertir en un producte buit
Aquí és on el debat es torna més profund.
El Camí de Sant Jaume mai va ser només turisme. No va ser mai només economia. Va ser —i continua sent— una experiència humana.
Però quan es massifica sense control, quan es converteix en consum ràpid, corre el risc de perdre'n l'essència.
I això és el que més preocupa.
Perquè el perill no és que vingui més gent.
El perill és que vingui sense entendre.
Una ciutat que demana respecte
El Santiago no està tancant portes.
Està demanant una cosa molt més simple:
Respecte.
Respecte pels carrers, per la història, pels veïns.
Respecte pel que representa.
Perquè al final, el Camí no acaba a la Catedral.
Acaba en la manera com cada persona decideix viure-ho.
I potser ha arribat el moment de recordar una cosa molt bàsica:
No tothom que arriba a Santiago... ha fet el Camí.
