Hi ha comiats que fan mal en silenci, com si el món baixés el volum per un instant. Avui el Camí sencer sent aquesta pausa. Tomàs, l'ànima de Manjarín, ja no està entre nosaltres… i, tanmateix, la seva presència continua viva a cada pedra, a cada pas, a cada pelegrí que alguna vegada va trobar refugi a la seva mirada.
Tomàs no va donar hospitalitat.
Tomàs va ser hospitalitat.
La seva veu temperada enmig del vent, la seva bandera onejant com un far, la seva manera d'escoltar sense pressa… tot això va convertir Manjarín en alguna cosa més que un lloc: el va convertir en una abraçada per als que arribaven trencats de cansament i plens de dubtes.
N'hi ha que diuen que al Camí sempre camina un àngel al costat del pelegrí.
Nosaltres vam tenir la sort de conèixer-lo amb nom propi.
Tant de bo allà dalt trobi la mateixa calor que ell va regalar aquí a baix.
Tant de bo ens cuidi des del cel com va tenir cura de tots els que van passar per la seva porta.
Tant de bo el seu esperit segueixi acompanyant el Camí, ensenyant-nos que la veritable grandesa no és fer soroll, sinó fer bé.
Gràcies, Tomàs.
Per la teva llum.
Per la teva fe.
Per la teva bondat.
Per ensenyar-nos que el camí es recorre amb el cor.
Avui t'acomiadem, però no te'n vas.
Et quedes en nosaltres.
Et quedes al Camí.
Et quedes on sempre vas ser etern.
Bon Camí cap a la llum, germà.
