El record més insòlit del Camí medieval: durant segles, alguns pelegrins arrencaven fragments del propi temple per emportar-se'ls a casa
Avui un pelegrí arriba a Santiago de Compostel·la, fotografia la Catedral, compra una petxina, guarda la seva credencial i potser se'n porta algun record.
Fa segles, alguns tenien una idea força més radical.
Endur-se un tros de la Catedral.
Pot semblar una llegenda inventada per a turistes, però darrere aquesta sorprenent història hi ha documentació medieval. La pràctica va arribar a convertir-se en un problema prou seriós perquè les autoritats haguessin d'intervenir.
I un dels testimonis més extraordinaris apareix a les Partides de Alfons X el Savi, al segle XIII.
Pelegrins que volien tornar a casa amb una pedra
Per comprendre'l cal viatjar mentalment fins a l'edat mitjana.
Arribar a Santiago no era una excursió.
Un pelegrí podia passar setmanes o mesos caminant per camins perillosos, travessant muntanyes, boscos, rius i territoris desconeguts.
No hi havia telèfons.
No hi havia GPS.
No hi havia tren per tornar a casa si alguna cosa sortia malament.
Assolir la tomba de l'Apòstol es podia convertir en l'esdeveniment més important de tota una vida.
I després d'un viatge com aquest, molts pelegrins volien tornar als seus llocs d'origen portant alguna cosa que demostrés que realment hi havien estat.
Les petxines de vieira acabarien convertint-se en el gran símbol d'aquest pelegrinatge.
Però alguns buscaven una cosa encara més especial.
Una pedra.
Un petit fragment del lloc sagrat.
El problema va arribar massa lluny
El costum de portar records religiosos no era exclusiu de Santiago.
Durant l'Edat Mitjana hi havia una fascinació enorme per les relíquies i pels objectes que havien estat en contacte amb llocs considerats sants.
Un fragment procedent d'un santuari podia convertir-se en un objecte extraordinàriament valuós per a qui tornava al llogaret.
Però s'imagina milers i milers de pelegrins fent el mateix.
Una pedra avui.
Un altre matí.
Una altra la setmana següent.
Durant anys.
Allò podia acabar danyant els edificis i espais sagrats.
I precisament per això trobem una referència extraordinària a la legislació medieval castellana.
Alfons X va haver de dir: les pedres es queden a Santiago
Les Set Partides, gran obra jurídica impulsada durant el regnat de Alfons X el Savi al segle XIII, parlen dels pelegrins i de la protecció que havien de rebre.
Però també recullen limitacions.
Entre elles apareix la prohibició que els que visitaven Santiago arrenquessin determinats elements per emportar-se'ls com a record.
La legislació esmenta específicament el costum de prendre coses del lloc de l'Apòstol.
És una petita finestra a una escena que avui és increïble:
pelegrins medievals intentant tornar a casa amb records físics del santuari compostel·là.
El souvenir medieval
Actualment comprem imants.
Al segle XIII buscaven objectes carregats de significat religiós.
La diferència sembla enorme, però la necessitat humana que hi ha darrere probablement sigui la mateixa.
Volem conservar una mica dels llocs que ens han canviat.
Un pelegrí modern guarda fotografies al telèfon.
Un altre conserva la seva Compostel·la.
Un altre col·loca una petxina en una prestatgeria.
I alguns fins i tot es tatuen una fletxa groga després d'acabar el camí.
El pelegrí medieval també necessitava demostrar —als altres ia si mateix— que havia arribat.
La vieira va solucionar part del problema
Precisament la petxina de vieira va acabar convertint-se en el gran record de Santiago.
Durant segles va estar estretament vinculada a l'arribada a Compostel·la.
El Còdex Calixtí, del segle XII, ja parla de les petxines associades al pelegrinatge jacobea.
Els pelegrins podien adquirir-les a Santiago i col·locar-les al barret, la capa o el sarró.
Era visible.
Era reconeixible.
I, sobretot, no calia desmuntar cap edifici per aconseguir-ho.
Amb el temps, la vieira es va convertir en un dels símbols viatgers més recognoscibles d'Europa.
Però Santiago tenia un altre problema: els falsos pelegrins
La popularitat del Camí va generar també un fenomen curiós.
No tothom que vestia com a pelegrí havia realitzat necessàriament el pelegrinatge.
La condició de pelegrí podia proporcionar protecció, hospitalitat i ajut durant el viatge.
Això va obrir la porta a abusos.
Persones que es disfressaven de pelegrins podien intentar aprofitar-se de la caritat destinada als veritables caminants.
L'Edat Mitjana també tenia els seus “fake pilgrims”.
Per això van sorgir documents, símbols i sistemes destinats a identificar i protegir el pelegrí autèntic.
El Camí ja era un fenomen internacional
Tot això demostra una cosa encara més important.
Fa 800 anys, Santiago de Compostel·la ja havia d'afrontar alguns dels problemes propis d'un gran destí internacional.
Multituds.
Allotjament.
Seguretat.
Comerç.
Records.
Picaresca.
Control de pelegrins.
Protecció del patrimoni.
Fins i tot comportament inadequat de determinats visitants.
Et resulta familiar?
Gairebé mil anys després, Santiago continua debatent sobre molts dels mateixos assumptes.
Una història que canvia la nostra imatge del Camí medieval
De vegades imaginem el pelegrí medieval caminant solemnement, resant durant tot el trajecte i arribant en silenci davant de la tomba de l'Apòstol.
La realitat va ser molt més humana.
Hi havia fe.
Però també comerç.
Festes.
Robatoris.
Tavernes.
Enganys.
Hospitalitat.
Malalties.
Amistats.
Baralles.
I pelegrins que volien emportar-se records a casa.
Exactament com ara, encara que sense Instagram.
La propera vegada que entres a la Catedral…
Mira les pedres.
Durant segles han contemplat l'arribada de reis, camperols, soldats, religiosos, aventurers i milions de pelegrins anònims.
Alguns van arribar des de llocs situats a milers de quilòmetres.
Altres mai no van aconseguir tornar a casa.
I hi va haver els que, després de superar un dels viatges més difícils de la seva vida, van pensar que amb una fotografia imaginària no n'hi havia prou.
Volien endur-se Santiago amb ell.
Literalment.
Fins que els va caldre recordar una cosa força senzilla:
Bon Camí… però les pedres de Santiago es queden a Santiago.
