Hi ha llocs del Camí de Sant Jaume que no necessiten explicació. Arribes, pares de caminar i simplement mires. Muntanyes, boira, mar, vinyes i horitzons que aconsegueixen que durant uns segons oblidis els quilòmetres, el cansament i fins i tot la motxilla.
El Camí de Sant Jaume és ple de monuments, pobles històrics i paisatges memorables, però hi ha determinats llocs que provoquen alguna cosa diferent.
No són necessàriament els més famosos ni els més fotografiats.
Són aquests punts on el pelegrí redueix el pas sense adonar-se'n.
Mira.
Respira.
I durant uns instants no cal dir res.
Triar-ne només cinc és gairebé impossible. Cada camí té els seus propis llocs especials i cada pelegrí guarda els seus.
Però aquests cinc representen cinc maneres molt diferents de quedar-se sense paraules.
1. O Cebreiro: entrar a Galícia entre muntanyes i boira
Hi ha llocs que hom recorda pel que veu.
O Cebreiro també es recorda pel que sent.
Després d'una pujada exigent, el pelegrí arriba a aquest petit nucli de muntanya situat a l'entrada de Galícia al Camí Francès.
Pedra, teulades fosques, pallozas, boira i muntanyes creen una atmosfera difícil de trobar en un altre punt del recorregut.
En dies clars, les vistes s'estenen sobre les valls.
En dies de boira, passa gairebé el contrari.
Tot desapareix.
Les cases semblen sorgir entre els núvols i el camí adquireix una sensació gairebé medieval.
Molts pelegrins arriben cansats. Alguns vénen pensant únicament a descansar.
Però només cal aixecar la mirada per entendre per què O Cebreiro s'ha convertit en un d'aquells llocs que romanen a la memòria molt després de tornar a casa.
El moment: arribar d'hora, quan la boira encara cobreix part de la vall.
2. Sant Vicent de la Barquera: quan el Camí troba el mar
El camí del Nord té una característica que el fa completament diferent: el mar apareix i desapareix durant bona part del recorregut.
Però hi ha llocs on aquesta relació arriba a una altra dimensió.
Sant Vicenç de la Barquera n'és un.
El pelegrí troba una vil·la marinera envoltada d'aigua, platges i muntanyes.
Quan el dia està clar, els Pics d'Europa poden aparèixer al fons, creant una imatge extraordinària: el Cantàbric davant i la muntanya darrere.
És difícil pensar en molts indrets del Camí on dos paisatges tan diferents es puguin contemplar pràcticament alhora.
Aquí el Camí fa olor de sal.
Hi ha vaixells, ries, ponts i un horitzó obert que convida a aturar-se.
Per als que vénen caminant durant dies per la costa, Sant Vicenç pot semblar una recompensa.
I per als que continuen cap a Astúries, també funciona com un comiat espectacular de Cantàbria.
El moment: mirar cap a la vila amb els Pics dEuropa visibles al fons.
3. Ribeira Sacra: caminar entre vinyes impossibles
El Camí d'Hivern guarda alguns dels paisatges menys coneguts de l'univers jacobeu.
I entre ells destaca la Ribeira Sacra.
Aquí el pelegrí troba vinyes que semblen desafiar la gravetat, plantades sobre vessants que baixen cap als grans rius gallecs.
El paisatge té una escala diferent.
Muntanyes, terrasses de cultiu, petits llogarets i boscos formen una escena que canvia constantment mentre es camina.
No és només bellesa.
També és la sensació de travessar un territori construït durant segles per persones que van aprendre a cultivar a llocs on semblava impossible fer-ho.
Per a molts pelegrins internacionals, aquesta part del Camí és una sorpresa.
Arriben buscant Santiago i acaben descobrint un dels territoris més singulars de Galícia.
I potser és aquí una de les grans virtuts del Camí d'Hivern.
Encara conserva la capacitat de sorprendre.
El moment: caminar a l'alba quan la boira roman sobre les valls i els primers llums il·luminen les vinyes.
4. Els Pirineus: el dia que tot comença
Per a molts pelegrins del Camí Francès, els Pirineus representen alguna cosa més que una etapa.
Representen el començament.
Hi ha nervis.
La motxilla encara sembla massa feixuga.
Les cames encara no saben exactament què els espera.
I al davant apareix la muntanya.
El paisatge entre Saint-Jean-Pied-de-Port i Roncesvalles pot ser espectacular, però també canviant i exigent.
Hi ha prats, boscos, boira, vent i grans espais oberts.
En alguns moments el pelegrí pot mirar enrere i descobrir que el poble des del qual va sortir ha quedat molt lluny.
Aquest instant sol marcar un abans i un després.
Perquè per primera vegada apareix una sensació molt concreta:
“Ja estic realment al Camí.”
Després vindran centenars de quilòmetres.
Però molts pelegrins mai no obliden aquella primera gran pujada.
El moment: aturar-se uns minuts en alçada i mirar cap a les valls abans de continuar cap a Roncesvalles.
5. Fisterra: quan ja no queda terra davant
Santiago és la destinació tradicional del pelegrí.
Però alguns decideixen continuar.
Caminen cap a l'oest fins que arriba un moment en què sembla que el Camí no pot continuar.
Al davant hi ha l'Atlàntic.
Fisterra ha estat durant segles envoltada d'històries, llegendes i simbolisme.
Per al pelegrí modern, arribar-hi després d'haver arribat a Santiago pot tenir una força difícil d'explicar.
Ja no hi ha una catedral esperant.
No hi ha una gran plaça.
Hi ha mar.
Vent.
Roques.
I un horitzó que sembla no acabar mai.
Molts pelegrins s'asseuen durant uns minuts mirant l'oceà.
No fan fotografies immediatament.
No parlen.
Simplement hi són.
Potser perquè després de caminar tants quilòmetres no és fàcil acceptar que el viatge està acabant.
El moment: el capvespre, quan el sol baixa sobre l'Atlàntic.
El lloc més bonic sempre serà un altre
Podríem afegir-ne molts més.
L'arribada a Santiago per Monte do Gozo.
Els boscos del Camí Primitiu.
La costa asturiana.
Les planes de Castella.
La Creu de Ferro.
Les platges del Camí Portuguès.
Els monestirs amagats entre muntanyes.
I precisament aquesta és una de les grans meravelles del Camí de Sant Jaume.
No hi ha un únic paisatge.
Cada pocs dies canvia l'arquitectura, la vegetació, el menjar, el clima i fins i tot la manera de caminar.
Per això tampoc no hi ha un lloc que sigui objectivament el més bonic.
Qui deixa sense paraules un pelegrí pot passar gairebé desapercebut per a un altre.
De vegades ni tan sols és un gran paisatge.
Pot ésser una petita església oberta al final d'una etapa.
Una font al mig del bosc.
Un banc des del qual es veu una vall.
O una corba del Camí que apareix just al moment adequat.
Caminar també vol dir aprendre a mirar
Potser el problema del nostre temps és precisament aquest.
Volem arribar-hi.
Completem etapes.
Mirem quilòmetres.
Consultem horaris.
Fotografiem ràpidament un paisatge i seguim caminant.
Però el Camí fa segles que ensenya alguna cosa molt més senzilla.
De vegades cal aturar-se.
Desar el telèfon.
Treure's la motxilla.
Asseure's.
I mirar durant cinc minuts sense fer res.
Perquè hi ha llocs que no necessiten explicació.
El Camí simplement te'ls posa al davant.
