Hi ha una xifra que ha transformat el Camí de Sant Jaume modern més que moltes campanyes de promoció: 100 quilòmetres. És la distància mínima a peu que permet optar a la Compostel·la i ha convertit localitats com Sarria en grans portes d'entrada cap a Santiago. Però també ha obert un debat que sembla que no s'acaba mai: es pot viure realment el camí en només cinc o sis dies?
Hi va haver un temps en què el Camí començava pràcticament en tancar la porta de casa. Avui, per a molts futurs pelegrins, comença amb una pregunta una mica més pràctica: «Des d'on he de sortir per aconseguir la Compostel·la?»
I llavors apareix el número màgic.
100 quilòmetres.
Ni 99, ni «més o menys cent».
Una xifra que ha canviat punts de partida, omplert determinades etapes, transformat pobles i creat una expressió que qualsevol aficionat al món jacobeu reconeix immediatament: «fer els darrers 100 quilòmetres».
Sarria: aquí comença… moltíssima gent
Si existís una capital dels darrers cent quilòmetres, probablement seria Sarria.
No perquè una fletxa groga gegantina indiqui allà «COMENCE EL SEU CAMÍ», sinó per una qüestió molt més pràctica: Sarria se'n troba uns 114 quilòmetres de Santiago, distància suficient per superar el mínim exigit per obtenir la Compostel·la fent el recorregut a peu.
El resultat és visible cada temporada.
Pelegrins que porten centenars de quilòmetres caminant arriben a Sarria amb botes castigades, motxilles veteranes i alguna ampolla amb nom propi.
L'endemà al matí surten de nou i descobreixen una cosa curiosa.
De cop i volta hi ha molta més gent.
Motxilles recent estrenades. Botes sospitosament netes. Samarretes encara planxades.
Benvinguts als darrers cent.
Per què precisament 100 quilòmetres?
Aquí deixem les bromes durant un moment.
L'Oficina del Pelegrí estableix que per obtenir la Compostel·la s'ha d'haver realitzat el pelegrinatge per motius religiosos o espirituals —o almenys amb actitud de recerca— i completar com a mínim 100 quilòmetres continus a peu oa cavall, o 200 quilòmetres amb bicicleta, seguint una ruta reconeguda cap a Santiago.
A més, durant els darrers cent quilòmetres s'ha d'acreditar el recorregut mitjançant la Credencial del Pelegrí, recollint els segells corresponents.
Per tant, els cent quilòmetres no són una ocurrència de les agències de viatges ni una campanya turística inventada per Sarria.
El que és interessant és el que va passar després.
Quan una norma canvia el mapa del Camí
La distància mínima va acabar creant autèntics punts estratègics de sortida.
Sarria és l'exemple més evident al Camí Francès, però hi ha altres llocs utilitzats pels que disposen d'aproximadament una setmana i volen arribar caminant fins a Compostel·la.
El fenomen ha tingut una conseqüència important: moltes persones ja no organitzen necessàriament el seu pelegrinatge preguntant-se:
«Des d'on vull fer el Camí?»
La pregunta es pot convertir en:
«Des d'on he de començar per arribar als cent?»
Semblen preguntes semblants.
No ho són.
Pelegrí o turista?
I arribem al terreny perillós.
El debat capaç de transformar un sopar tranquil d'alberg en una tertúlia televisiva:
És igual de pelegrí qui recorre 800 quilòmetres que qui en fa 100?
Probablement la resposta depengui de qui preguntem.
Però el camí té una peculiaritat: no porta taxímetre espiritual.
Hi pot haver algú que camini 800 quilòmetres i visqui l'experiència com unes llargues vacances esportives. I hi pot haver una altra persona que només disposi de sis dies, recorri cent quilòmetres i arribi a l'Obradoiro profundament emocionada.
També hi ha gent gran, famílies, pelegrins amb limitacions físiques o treballadors que senzillament no poden desaparèixer un mes sencer.
Els quilòmetres es poden mesurar.
El que passa dins de cada pelegrí resulta força més complicat.
Això sí: si acabes de començar a Sarria, tampoc no cal explicar a Portomarín que véns caminant des de París.
Les botes poden declarar com a testimonis.
Els 100 quilòmetres van democratitzar el Camí
Hi ha una altra cara daquest fenomen que mereix atenció.
Els darrers cent quilòmetres han permès experimentar el Camí a milers de persones que mai no podrien disposar de quatre o cinc setmanes per recórrer una ruta completa des de França.
Cinc, sis o set jornades hi caben en unes vacances normals.
Això permet que grups d'amics, famílies, gent gran i pelegrins primerencs puguin descobrir l'experiència.
I alguns tornen.
Primer fan cent.
Després dos-cents.
I un dia es troben mirant un mapa de Saint-Jean-Pied-de-Port mentre es pregunten com dimonis hi han arribat.
El camí té aquestes coses.
També hi ha un preu per l'èxit
La concentració de pelegrins en els darrers quilòmetres planteja, però, desafiaments evidents.
Allotjaments plens, serveis sotmesos a una gran pressió, etapes molt concorregudes i una experiència molt diferent de la que es poden trobar centenars de quilòmetres abans.
El debat, per tant, no s'hauria de limitar a decidir qui és “més pelegrí”.
La pregunta realment interessant és com gestionar un camí capaç de rebre persones amb maneres tan diferents de viure'l sense perdre allò que el fa especial.
Al final encara cal caminar
Perquè hi ha alguna cosa que ni els cent quilòmetres, ni les aplicacions mòbils, ni el transport de motxilles, ni les reserves en línia han aconseguit eliminar.
Cal caminar.
Quan apareix una costa, la costa no pregunta on vas començar.
Quan plou, plou sobre tots.
I les butllofes tampoc no sol·liciten la Credencial abans de decidir qui atacar.
Pots començar a Saint-Jean-Pied-de-Port.
Pots començar a Lleó.
Pots començar a Sarria.
Pots fins i tot sortir des de la porta de casa teva.
Quan finalment apareixen les torres de Sant Jaume, cada persona sap quant ha significat arribar-hi.
Tot i que, això sí…
si comences a Sarria, procura embrutar una mica les botes abans de la primera foto. 😂
