Penya-segats, platges, pobles mariners i el so del Cantàbric acompanyen el pelegrí en algunes de les etapes més espectaculars del Camí de Sant Jaume
Hi ha pelegrins que busquen silenci. Altres volen història, espiritualitat o ambient dels grans albergs. I n'hi ha que somien una cosa diferent: caminar cap a Santiago amb el mar apareixent una vegada i una altra a l'horitzó.
Per a ells hi ha un Camí especialment bonic.
El Camí de Sant Jaume per la costa, associat principalment al Camí del Nord ia les variants costaneres, recorre bona part de la cornisa cantàbrica abans de dirigir-se cap a l'interior de Galícia. És una successió de platges, penya-segats, verdes muntanyes, petits ports pesquers i localitats on la tradició marinera es barreja amb segles de pelegrinatge.
No és necessàriament el camí més senzill.
Però pot ser un dels més difícils d'oblidar.
Despertar-se i tornar a trobar el Cantàbric
Una de les grans diferències respecte al Camí Francès és el paisatge.
Aquí el pelegrí pot començar una etapa escoltant les onades, caminar entre prats durant diverses hores i acabar contemplant un capvespre sobre el Cantàbric.
L'oceà apareix i desapareix.
De vegades és a pocs metres.
Altres vegades es contempla des de dalt d'un turó.
I en determinats trams, després d'una pujada exigent, tornar a descobrir el blau del mar al fons esdevé gairebé una recompensa.
Un Camí entre el verd i el blau
El nord d'Espanya ofereix una combinació difícil de trobar a altres rutes jacobees.
A banda, muntanyes i boscos.
A l'altre, el Cantàbric.
Entre tots dos, el Camí.
El recorregut travessa el País Basc, Cantàbria, Astúries i Galícia, passant per ciutats, viles marineres i petits llogarets.
Sant Sebastià, Zarautz, Castro Urdiales, Laredo, Santander, Santillana del Mar, Comillas, Sant Vicenç de la Barquera, Llanes o Ribadesella són alguns dels noms que formen part de l'univers del Camí del Nord.
Però moltes vegades són els llocs més petits els que acaben sorprenent el pelegrí.
Cantàbria, un dels seus grans escenaris
El pas per Cantàbria ofereix algunes estampes especialment vinculades al mar.
El pelegrí troba platges enormes, badies, penya-segats i localitats històriques mentre avança cap a Astúries.
Hi ha moments en què resulta difícil saber si un està fent un pelegrinatge o travessant una successió de postals.
Però el paisatge pot enganyar-se.
Darrere de tanta bellesa també apareixen desnivells, quilòmetres acumulats i jornades que exigeixen una bona preparació física.
No tot són passejos per la platja
Dir «Camí per la costa» pot fer pensar en llargues etapes completament planes a la vora del mar.
La realitat és força diferent.
El Camí del Nord presenta contínues pujades i baixades. A més a més, depenent de l'itinerari triat, no sempre es camina enganxat al litoral.
Hi ha carreteres, pistes, camins rurals i trams interiors.
Precisament aquesta varietat forma part de la personalitat.
Per això convé preparar les etapes amb antelació, especialment si es fa per primera vegada o es porta una motxilla pesada.
El clima també forma part de l´aventura
El verd del nord té un preu.
La pluja.
Fins i tot durant l'estiu pot aparèixer inesperadament, per això un bon impermeable i protecció per a la motxilla són companys pràcticament imprescindibles.
Però després de la pluja també arriben alguns dels moments més bonics.
L'olor dels boscos.
La boira aixecant-se sobre les muntanyes.
El cel obrint-se sobre el Cantàbric.
I aquesta llum especial del nord que transforma completament el paisatge.
Pobles on el camí sap a mar
Fer el camí per la costa també significa descobrir una altra gastronomia.
Peixos nouvinguts a port, marisc, anxoves, formatges, sidra, fabada, cuits i plats tradicionals acompanyen el recorregut.
Després de vint o vint-i-cinc quilòmetres, seure en un petit establiment d'un poble mariner es pot convertir en un dels grans moments de la jornada.
Perquè el camí també es coneix al voltant d'una taula.
És millor que el Camí Francès?
No.
Tampoc no és pitjor.
És diferent.
El Camí Francès ofereix una infraestructura extraordinària, un enorme patrimoni històric i aquell ambient internacional que ha convertit determinades etapes en autèntics punts de trobada entre pelegrins de tot el món.
El Camí del Nord ofereix una altra sensació.
En nombrosos trams hi ha més tranquil·litat i el paisatge adquireix un protagonisme enorme.
Pels qui gaudeixen especialment de la natura i del mar, pot ser una elecció extraordinària.
El preu de tanta bellesa
També cal advertir-ho: aquesta ruta pot resultar físicament exigent.
Les cames noten els desnivells.
Les distàncies entre determinats serveis poden requerir planificació.
I el temps pot canviar ràpidament.
Per això no convé enfrontar-se al Camí del Nord pensant únicament en les fotografies espectaculars que apareixen a les xarxes socials.
Darrere de cada imatge perfecta hi ha quilòmetres d'esforç.
I precisament per això la recompensa sap més bé.
Fins que el mar queda enrere
Arribarà un moment en què el pelegrí s'haurà d'acomiadar progressivament del Cantàbric.
El camí cercarà l'interior.
Santiago estarà cada cop més a prop.
I probablement llavors passi alguna cosa curiosa.
Després de tants dies caminant al costat de l'oceà, començarà a trobar-se a faltar.
El soroll.
La seva olor.
El vent.
Els petits ports.
Les platges a l'alba.
Perquè hi ha molts camins per arribar fins a Santiago de Compostel·la.
Però pocs permeten caminar durant tants quilòmetres acompanyat per un dels millors companys de viatge possibles:
el mar.
