Obrador: On la Duresa del Camí dóna Pas a l'Art del Postureig!
Ah, la Plaça de l'Obradoiro! Aquest santuari final, aquest llenç gegant on els pelegrins, després de centenars de quilòmetres de suor, butllofes i batalletes amb les xancletes, culminen la seva odissea. Un podria pensar que, en arribar, l'escena seria d'èxtasi místic o recolliment profund. I sí, hi ha alguna cosa, però sobretot, hi ha un desplegament de postureig pelegrí digne destudi antropològic!
El primer que veus no és la majestuosa façana de la Catedral, sinó un mar de motxilles escampades per terra, com si haguessin explotat en una orgia tèxtil. I enmig d'aquest caos, ells: els flamants Compostel·la en mà, amb un somriure que barreja l'alegria de l'assoliment, l'alleujament de no fer un pas més i una mica de «¡mira que bé em veig després de 800 quilòmetres!».
De cop i volta, la plaça es converteix en un improvisat estudi fotogràfic a l'aire lliure. Hi ha qui posa amb la Compostel·la com si fos un trofeu de la Champions, que intenta fer el pi (amb més ganes que equilibri), i no falta el grup que, amb aquest cansament èpic a la mirada, s'atreveix amb el salt sincronitzat. I compte amb el «abraçada al Sant», que ara és més aviat una cua d'hora i mitja per a un selfie ràpid i sortir xiulant abans que et multin per aglomeració!
I és que, siguem sincers, el Obradoir és l'escenari perfecte per documentar la proesa. Després de conviure amb el fang, els plugims i la mateixa samarreta tècnica durant dies, qui no vol immortalitzar el moment amb dignitat (i un bon filtre)?
Així que, si aneu a l'Obradoiro, no només admireu l'arquitectura. Observa els pelegrins: la barreja d'esgotament i eufòria, les abraçades a desconeguts que ara són família, i aquesta inconfusible brillantor als ulls… la brillantor de qui sap que ha fet alguna cosa gran. I el de la pantalla del mòbil, és clar, buscant l'angle perfecte per a Instagram!
Bon selfie i millor Camí!
