Durant segles, el Camí de Sant Jaume també va ser escenari d'assalts, emboscades i bandes organitzades que esperaven el pas dels caminants
Avui resulta difícil imaginar-ho. El Camí de Sant Jaume és sinònim d'hospitalitat, solidaritat i trobada entre persones de tot el món. Milers de pelegrins recorren cada any els seus senders amb la tranquil·litat de saber que hi ha albergs, serveis d'emergència i una àmplia xarxa de suport. Tot i això, no sempre va ser així.
Durant la Edat Mitjana, realitzar el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la suposava enfrontar-se a nombrosos perills. A més de malalties, tempestes o animals salvatges, existia una amenaça constant que preocupava especialment els caminants: els lladres de camins.
Molts van arribar fins i tot a especialitzar-se a assaltar pelegrins, conscients que transportaven diners, objectes de valor, documents i fins i tot relíquies religioses.
El camí era una de les rutes més transitades d'Europa
A partir del segle XI, el Camí de Sant Jaume es va convertir en una de les grans rutes de pelegrinatge del continent.
Milers de persones procedents de França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra o els regnes hispànics travessaven muntanyes, boscos i pobles durant setmanes o fins i tot mesos.
Aquest flux enorme de viatgers va cridar també l'atenció dels que buscaven enriquir-se de forma il·legal.
Els lladres sabien perfectament per on passaven els pelegrins, quines etapes eren les més aïllades i quins eren els llocs on era més fàcil preparar una emboscada.
En molts casos actuaven en petits grups perfectament organitzats.
Què buscaven els assaltants?
Encara que molts pelegrins emprenien el camí amb molt pocs recursos, altres transportaven importants quantitats de diners.
Hi havia nobles, comerciants, clergues o viatgers estrangers que duien monedes d'or i plata per sufragar tot el recorregut.
També era habitual transportar:
- Credencials i documents.
- Joies.
- Relíquies religioses.
- Roba de qualitat.
- Cavalls o mules.
- Aliments.
- Objectes personals de gran valor.
Tot això convertia alguns pelegrins en objectius molt atractius per als delinqüents.
Emboscades als llocs més solitaris
Els robatoris poques vegades passaven dins de les ciutats.
Els assaltants preferien actuar a zones boscoses, congostos, ponts, passos de muntanya o camins estrets on era difícil demanar ajuda.
Esperaven ocults entre la vegetació fins que un pelegrí caminava tot sol.
De vegades simplement ho amenaçaven perquè lliurés les seves pertinences.
Però també hi ha documents històrics que parlen d'agressions violentes i fins i tot assassinats.
Per aquest motiu molts pelegrins preferien viatjar en grup.
La unió oferia una protecció molt més gran davant dels delinqüents.
Alguns delinqüents es feien passar per pelegrins
Un dels mètodes més sorprenents consistia a infiltrar-se entre els mateixos caminants.
Vestits amb capa, barret i bordó, alguns lladres recorrien diverses etapes al costat del grup guanyant-se la confiança dels altres.
Esperaven el moment oportú per desaparèixer durant la nit amb diners, motxilles o animals.
Altres vegades facilitaven informació a bandes organitzades indicant quins pelegrins transportaven objectes de més valor.
Els regnes van endurir les penes
La importància del Camí de Sant Jaume per a Europa va fer que reis, bisbes i autoritats prenguessin mesures molt severes contra els qui atacaven els pelegrins.
Assaltar un caminant es podia considerar un delicte especialment greu.
En alguns territoris les penes incloïen llargues condemnes, confiscació de béns i fins i tot la pena de mort per als casos més violents.
La protecció del pelegrí es va convertir en una prioritat política i religiosa.
No era només una qüestió de seguretat.
També hi havia en joc el prestigi internacional del Camí de Sant Jaume.
Hospitalers, monjos i ordres militars també protegien el Camí
La seguretat no depenia únicament dels soldats.
Molts monestirs, hospitals de pelegrins i ordres religioses oferien refugi als caminants.
A més de proporcionar menjar i allotjament, informaven sobre els trams perillosos i recomanaven viatjar acompanyats.
En alguns llocs hi havia patrulles encarregades de vigilar els camins més conflictius.
Amb el pas dels segles aquestes mesures van ajudar a reduir considerablement l'activitat dels bandolers.
El camí d'avui és molt diferent
Afortunadament, la realitat actual és completament diferent.
El Camí de Sant Jaume compta amb milers de voluntaris, hospitalers, forces de seguretat, associacions jacobees i serveis d'emergència que treballen per garantir la seguretat dels pelegrins.
Els incidents greus són molt poc freqüents i milions de persones completen el pelegrinatge cada any sense patir cap problema.
Tot i així, les recomanacions bàsiques continuen sent les mateixes:
- No caminar de nit per zones aïllades.
- Mantenir sempre vigilades les pertinences.
- Informar familiars de la ruta prevista.
- Utilitzar únicament allotjaments oficials o de confiança.
- Avisar immediatament les autoritats davant de qualsevol situació sospitosa.
Una curiositat històrica que pocs coneixen
La història dels lladres especialitzats en robar pelegrins demostra fins a quin punt el Camí de Sant Jaume ha evolucionat al llarg dels segles.
Allò que avui és una experiència de convivència internacional va ser durant molt de temps una aventura plena d'incertesa, on la fe convivia amb el perill.
Conèixer aquestes històries ajuda a comprendre millor l'enorme esforç que van fer milions de pelegrins medievals per arribar fins a la tomba de l'Apòstol Sant Jaume.
I recorda que cada pedra del Camí guarda molt més que empremtes… també conserva segles d'històries, llegendes i curiositats que segueixen sorprenent els que decideixen recórrer-lo.
