Qui va dir que el premi més gran del Camí era la Compostel·la? N'hi ha que tornen a casa amb una cosa molt més valuosa: una història d'amor.
Diuen que el Camí de Sant Jaume transforma les persones. El que ningú no t'explica abans de sortir és que també pot transformar el teu estat sentimental.
Milers de pelegrins comencen l'aventura dient allò de:
«Jo vinc a caminar, a desconnectar ia trobar-me amb mi mateix».
Tres dies després ja estan preguntant a recepció:
«¿Ha sortit ja la noia italiana?»
O…
«Sabeu on dorm el noi alemany?»
I és que el Camí té un poder estrany. Aquí les converses comencen preguntant per les butllofes i acaben parlant de la infància, dels somnis, de la família i fins i tot de com seria viure junts.
Tot… caminant.
No hi ha una aplicació de cites més eficaç que compartir trenta quilòmetres sota el sol.
Al Camí no cal impressionar amb un cotxe.
Només cal oferir una tireta.
O una mica de crema per als peus.
Si a més a més comparteixes un plàtan en una pujada… ja estàs pràcticament promès.
Els veterans coneixen perfectament els símptomes.
El primer apareix quan comences a accelerar el pas per assolir sempre la mateixa persona.
Després descobreixes que, casualment, tots dos voleu dormir al mateix alberg.
Més tard us adoneu que sempre coincidiu en l'esmorzar.
I quan arriben els darrers cent quilòmetres… ja ningú camina sol.
El més curiós és que al Camí desapareixen moltes de les barreres de la vida quotidiana.
És igual l'edat.
És igual l'idioma.
És igual el país.
Aquí pots veure un japonès parlant durant hores amb una brasilera utilitzant només quatre paraules en anglès, molts somriures i un traductor del mòbil.
I funciona.
Perquè al Camí es parla un idioma universal.
El de les persones que caminen juntes.
També hi ha un altre fenomen molt curiós.
Hi ha pelegrins que el primer dia fan trenta quilòmetres.
Però quan apareix algú especial…
Miraculosament comencen a fer quinze.
Això sí…
Amb vuit parades per prendre cafè.
Cinc per fer fotografies.
Tres per contemplar el paisatge.
I sis més perquè «quin banc més bonic per descansar».
Els comiats són, probablement, el moment més dur.
Després de compartir una setmana, deu dies o fins i tot un mes caminant plegats, arriba Santiago.
Un torna a Canadà.
L'altra torna a Sevilla.
Un altre se'n va a Corea.
I un pelegrin posa rumb a Argentina.
Aleshores apareixen les promeses.
«Ens veurem.»
«Vindré a visitar-te.»
«L'any que ve fem el Camí Portuguès.»
Algunes històries acaben allà.
Altres tot just estan començant.
El que sí que està demostrat és que moltes parelles actuals es van conèixer precisament al Camí de Sant Jaume.
Algunes fins i tot tornen anys després amb els seus fills per ensenyar-los l'alberg on es van conèixer o el banc on van compartir el primer esmorzar.
Potser per això molts pelegrins diuen que el veritable miracle del Camí no consisteix únicament a arribar a Santiago.
Consisteix a descobrir persones que apareixen just quan més les necessites.
Perquè alguns troben pau.
Altres troben respostes.
I uns quants... troben l'amor.
Així que, si aquest estiu decideixes fer el Camí de Sant Jaume i algú et pregunta:
«Vens sol?»
No responguis massa ràpid.
Al Camí… això pot canviar a la següent etapa.
