Pelegrins, turistes, motxilles, grups, cues i maletes han pres el centre de Compostela. Els visitants estan encantats; alguns veïns comencen a sospitar que viuen dins un alberg gegant.
SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA.– Agost ha arribat a Santiago i amb ell una de les tradicions estivals més consolidades de la ciutat: intentar travessar el casc històric sense xocar-te amb una motxilla.
No és gens fàcil.
Hi ha pelegrins al davant.
Pelegrins darrere.
Pelegrins fent-se una foto.
Pelegrins gravant com es fan una foto.
I algú gravant el pelegrí que està gravant com es fa una fotografia.
Trobar actualment un veí de Santiago a determinades zones del centre comença a ser més complicat que aconseguir un llit lliure a Sarria un dissabte d'agost.
L'enorme afluència de pelegrins i turistes està omplint els carrers i els accessos a la Catedral aquests dies de temporada alta. La situació és especialment visible en punts com Praterías, on s'han registrat esperes de fins a una hora per accedir al temple.
I mentre els pelegrins arriben emocionats pensant:
—Per fi Santiago!
Alguns veïns probablement miren per la finestra pensant:
—Sí. Santiago. Aquí vivim nosaltres.
La Rúa do Franco ja té circulació pròpia
Circular per la Rúa do Franco a l'agost requereix tècnica.
No serveix simplement caminar.
Cal dominar el eslàlom compostel·là.
Primer esquives una motxilla de 60 litres.
Després una parella mirant Google Maps.
A continuació apareix un grup de quinze persones aturat exactament al punt més estret del carrer debatent on menjar pop.
Superat aquest obstacle, arriba el nivell avançat:
el pelegrí que s'atura de cop davant teu perquè acaba de veure la Catedral.
El veí experimentat ja sap reaccionar.
Amaga't per l'esquerra.
Canvi de ritme.
Mira el bastó.
Calcula la trajectòria de la motxilla.
I avança per la dreta.
Si aconsegueix arribar al supermercat sense rebre una bastonada accidental, obté automàticament la Compostela.
L'Obradoiro ha esdevingut el saló de casa més gran d'Europa
Arribar a l'Obradoiro després de caminar centenars de quilòmetres emociona.
Això és indiscutible.
Hi ha abraçades.
Llàgrimes.
Crits.
Fotos.
Vídeos.
Videotrucades.
Pelegrins estirats a terra.
Bicicletes aixecades.
Banderes.
Grups cantant.
I aproximadament 4.700 intents diaris d'aconseguir una fotografia en què sembli que no hi havia absolutament ningú més a la plaça.
Aquest és probablement el veritable miracle de Santiago.
No el Botafumeiro.
Aconseguir una fotografia només davant de la Catedral el 9 d'agost.
I després van arribar els grups
Els nombrosos grups afegeixen una altra dimensió a l'assumpte.
Aquesta setmana ha generat polèmica l'arribada d'un grup de joves pelegrins que va entrar pel centre històric cantant i ballant fins a l'Obradoiro. Les imatges van provocar crítiques relacionades amb el soroll i la convivència amb els que resideixen a la zona històrica.
Aquí apareixen les dues Espanyes del Camí.
El pelegrí:
—HEM ARRIBATOOOOOO! 🎉🎉🎉
El veí:
—Enhorabona. Però són les tantes i demà feina.
I tots dos tenen, en part, raó.
Després de caminar 200, 400 o 800 quilòmetres és força difícil arribar a l'Obradoiro dient:
—Bé, doncs ja hi seria.
Normalment un vol abraçar fins i tot al senyor que està descarregant cervesa.
Però també cal recordar una petita peculiaritat de Santiago:
el nucli històric no és un decorat de Netflix.
Hi ha gent vivint a dins.
La invasió de la maleta amb rodes
I atenció, perquè no tot són pelegrins.
L'autèntic so de l'estiu compostel·là potser ja no són les campanes de la Catedral.
És:
TRRRRRRRRRRRRRRRRRRR.
Una maleta.
TRRRRRRRRRRRRRRRRRRR.
Una altra maleta.
Perquè els preciosos carrers empedrats de Santiago tenen moltes virtuts.
Ser silencioses quan algú arrossega una maleta de vint quilos a les set del matí no hi és.
El propietari de la maleta pensa:
—Que bonic el paviment històric.
El veí des del llit:
—Com trobi el de la Samsonite…
Les cues: la darrera etapa del Camí
També tenim la gran novetat d´aquest estiu:
Etapa 34: Prateries-Porta de la Catedral.
Distància: 87 metres.
Durada estimada: una hora.
Dificultat: alta.
Desnivell: irrellevant.
Principal amenaça: perdre la paciència.
En determinats moments de màxima afluència s'estan produint llargues esperes per entrar a la Catedral, especialment al voltant de les hores de més concentració de visitants.
Després de creuar els Pirineus, pujar O Cebreiro i sobreviure a les butllofes, el pelegrí descobreix en arribar que encara quedava una darrera prova.
La cua.
Aquí es demostra qui ha interioritzat realment els valors del Camí.
Paciència.
Humilitat.
Solidaritat.
I no intentar colar-te dient:
—Perdona, és que jo vinc des de Roncesvalles.
Senyora, tots vénen d'algun lloc.
A la cua.
El veí compostel·là, espècie protegida
Mentrestant, la vida quotidiana continua.
Hi ha gent que necessita comprar pa.
Anar a la feina.
Treure el gos.
Dormir.
Entrar al portal.
Activitats aparentment senzilles que a l'agost poden esdevenir una gimcana jacobea.
Imagina't sortir de casa mig adormit per comprar llet i trobar-te 42 coreans fotografiant la teva porta.
Tu penses:
—Visc aquí.
Ells:
—Amazing medieval house!
I probablement el teu edifici sigui del 1997.
Però tampoc ens tornem bojos
Perquè hi ha una altra realitat.
Santiago és Santiago precisament pel Camí.
Els pelegrins formen part de la història des de fa més de mil anys.
Porten vida.
Cultura.
Històries.
Activitat econòmica.
Idiomes.
Restaurants plens.
Hotels.
Comerç.
I escenes meravelloses que ocorren diàriament al voltant de la Catedral.
El problema no són els pelegrins.
Ni els veïns.
El problema apareix quan oblidem que el mateix espai pertany a tots dos.
El pelegrí mereix celebrar un dels moments més emocionants de la vida.
I el veí mereix poder dormir sense escoltar 35 persones interpretant Clavellets sota la finestra.
No sembla una negociació impossible.
Manual ràpid de convivència compostel·lana
Al pelegrí:
Celebra.
Abraça.
Plora.
Fes-te 700 fotografies.
Tomba't a l'Obradoiro.
Truca a la teva mare.
Peta el terra si et ve de gust.
Però recorda que darrere algunes finestres hi ha gent intentant fer la migdiada.
Al veí:
Respira.
Agost s'acabarà.
Vas sobreviure a l'any passat.
Sobreviuràs a aquest.
I si tot falla, sempre et pots col·locar una motxilla, una petxina i caminar cinc quilòmetres darrere d'un grup.
Potser acabis fent amics.
Santiago té un problema meravellós
Poques ciutats poden dir que milers de persones somien durant mesos d'arribar-hi caminant.
Aquest èxit genera problemes.
Massificació.
Soroll.
Cues.
Habitatge.
Turistificació.
Convivència.
Tot això s'ha de prendre seriosament.
Però tampoc no hauríem de perdre el sentit de l'humor.
Perquè aquesta ciutat porta aproximadament mil anys veient arribar gent cansada, emocionada, famolenca i amb ganes de celebrar-ho.
Probablement ho continuarà fent mil.
Així que aquest agost, si visites Santiago, recorda:
el pelegrí està de passada.
El veí es queda.
I si ets veí i veus aparèixer 200 motxilles més per la cantonada…
Bé.
Paciència.
Demà n'arribaran 200 més.
