Manual no oficial per entendre com algú es pot desviar… encara que el camí estigui literalment pintat amb fletxes grogues
Al Camí de Sant Jaume hi ha un fenomen digne d'estudi antropològic, psicològic i, per què no dir-ho, humorístic: les fletxes grogues. Aquests senyals mítics, omnipresents, insistents i gairebé maternals que et diuen “per aquí, afecte”. I tot i així… hi ha gent que es perd.
Sí. Es perd. Molt.
Fletxes grogues: el sistema de navegació més insistent d'Europa
Les fletxes grogues no són simples marques. Són un estat dànim. Estan en murs, pedres, arbres, pals, terres, vorades, fanals i, si es descuiden, al front d'algun pelegrí despistat.
Hi ha trams on veus tres fletxes alhora, totes apuntant exactament al mateix lloc, com si el camí digués:
“T'ho explico una altra vegada… per si de cas”.
I tot i així, sempre apareix algú que assegura amb total convicció:
—És que no vaig veure cap senyal.
El pelegrí modern i la lluita interna amb l'evidència
Aquí entra en joc un clàssic del Camí: el pelegrí que confia més en la seva intuïció que a la fletxa. La fletxa apunta a l'esquerra, però ell sent que el seu destí espiritual és a la dreta… cap a un prat amb vaques.
Un altre perfil habitual és el del pelegrí tecnològic. Porta mòbil, GPS, app, rellotge intel·ligent i bateria externa. La fletxa groga diu una cosa, l'app una altra, i ell decideix seguir… el senyor que va davant, que tampoc no sap on va.
Resultat: dues hores després, tots dos estan en un polígon industrial preguntant a un senyor en tractor on queda Santiago.
Quan perdre's “també és part del Camí”
Per a molts, perdre's no és un error, és una experiència mística.
—És que el Camí us porta per on has d'anar, diuen, mentre tornen sobre els seus passos amb cara de gana i butllofes noves.
Hi ha qui defensa que desviar-se enforteix l?esperit, les cames i la capacitat d?improvisar excuses. Altres simplement accepten que van caminar 8 quilòmetres extra “per creixement personal”.
Això sí, quan reapareix la fletxa groga, la miren amb una barreja d'alleujament i rancúnia, com dient:
“Ah, hi eres tot el temps…”
Fletxes pintades, tallades, enganxades… i tot i així invisibles
El més curiós és que ningú es perd el primer dia. El problema arriba quan el cervell entra en “manera automàtica”. Camines, penses a la vida, al sopar, per què vas decidir fer això… i de sobte portes mitja hora sense veure una fletxa.
Spoiler: la fletxa hi era. Sempre hi va ser. Tu no estaves mirant.
Conclusió: si et perds, no és culpa de la fletxa
Les fletxes grogues no fallen. Fallem nosaltres.
Elles compleixen la seva missió amb paciència infinita, sota pluja, sol i selfies mal enquadrats. Si algú es perd al Camí de Sant Jaume, no és per manca de senyalització, és per excés de confiança humana.
Però tranquil: perdre's, riure's i explicar-ho després també forma part del Camí. Això sí… la propera vegada, mira a la fletxa. Està intentant ajudar-te.
