O com passar de sentir-te un explorador espiritual a discutir amb una ampolla durant 30 quilòmetres
Hi ha dos tipus de persones en aquest món.
Els que encara no han fet el Camí de Sant Jaume.
I els que riuen cada vegada que escolten frases com:
«Faré el Camí per desconnectar i trobar-me a mi mateix.»
Perquè saben perfectament què ve després.
Tots comencem igual.
Veiem vídeos espectaculars a internet.
Pelegrins somrient mentre caminen entre camps verds.
Clares màgics.
Música inspiradora.
Abraçades emocionades.
I pensem:
«Això serà una experiència espiritual meravellosa.»
El que ningú no t'explica és que l'espiritualitat desapareix força ràpid quan portes una motxilla de dotze quilos costa amunt i una ampolla de la mida d'un kiwi.
Per això avui desmuntarem les cinc grans mentides del Camí.
1. «Portaré només allò imprescindible»
La mentida més gran mai explicada.
Prepares la motxilla amb una filosofia gairebé zen.
Aquesta vegada seràs pràctic.
Només el que és necessari.
Res d'excessos.
Tres hores després portes:
- Quatre samarretes.
- Tres pantalons.
- Dos folres polars.
- Un impermeable.
- Un llibre que no llegiràs mai.
- Una farmaciola preparada per a una expedició a l'Himàlaia.
- Dos carregadors.
- Una bateria externa.
- Una bateria per a la bateria externa.
- I una bossa plena de coses que ni tan sols recordes haver ficat.
El primer dia et sents fort.
El segon comences a sospitar.
El tercer estàs mirant cada objecte preguntant-te:
«Realment necessito continuar carregant amb això?»
Hi ha pelegrins que abandonen coses als albergs.
No perquè siguin despresos.
Perquè han entès que sobreviure és més important.
2. «Trobaré pau i silenci»
Sí.
És clar.
Per suposat.
Especialment quan dorms en un alberg amb quaranta persones.
A les deu de la nit tot sembla tranquil.
A les deu i cinc algú comença a roncar.
A les deu i set descobreixes que n'hi ha un altre.
A les onze apareix un tercer que sembla que està intentant arrencar una motocicleta amb el nas.
A les dues del matí un s'aixeca al bany.
A les quatre torna.
A les quatre i cinc es torna a aixecar.
I a les cinc apareix el clàssic pelegrí que decideix preparar la motxilla fent servir una bossa de plàstic que sona com si estigués embolicant una excavadora.
Mentrestant, un altre busca els mitjons amb una llanterna frontal capaç d?il·luminar l?aeroport de Barajas.
La pau interior arriba.
Però normalment després del segon cafè.
3. «Dinaré sa»
Tots arribem amb grans plans.
Fruita.
Verdura.
Vida saludable.
Alimentació equilibrada.
Després descobreixes els menús del pelegrí.
I la teoria se'n va directament per la finestra.
Comences esmorzant truita.
A mig matí cau un entrepà.
Al dinar un menú complet.
A la tarda una cervesa.
A la cervesa una tapa.
A la tapa una altra cervesa.
I a la nit un sopar tan contundent que podria alimentar una família de quatre persones.
El més increïble és que segueixes perdent pes.
Els científics haurien d'estudiar el camí.
Perquè és l'únic lloc del món on una persona pot sobreviure a base de truita, croquetes, pastís de Santiago i cervesa i tot i així aprimar-se.
4. «Metataré mentre camino»
La imatge mental és preciosa.
Tu caminant lentament.
Escoltant els ocells.
Connectant amb la teva essència.
Reflexionant sobre el sentit de la vida.
La realitat sol ser una mica diferent.
Quilòmetre u:
«Que bonic tot.»
Quilòmetre cinc:
«Estic connectat amb la naturalesa.»
Quilòmetre deu:
«Qui va posar aquesta costa aquí?»
Quilòmetre quinze:
«Això no pot continuar pujant.»
Quilòmetre vint:
«Denunciaré a l'inventor de les muntanyes.»
Quilòmetre vint-i-cinc:
«¿Falta molt per al proper bar?»
La reflexió espiritual hi és.
Però sol aparèixer just després d'una coca-cola freda.
5. «Quan arribi a Santiago estaré trist perquè s'acaba»
Mentida.
I de les grans.
Arribes emocionat.
Fas la foto a la Plaça de l'Obradoiro.
Abraces els teus companys.
Mires la Catedral.
Fins i tot se t'escapa alguna llàgrima.
I penses:
«Ha estat una de les millors experiències de la meva vida.»
Cinc minuts després penses:
«Necessito una dutxa.»
Deu minuts després:
«Necessito un llit.»
Quinze minuts després:
«Necessito una pizza tan gran que tingui codi postal propi.»
I una hora després ja estàs dient:
«L'any que ve torno.»
Perquè aquesta és la veritable màgia del Camí.
Durant setmanes et queixes de les butllofes.
De les costes.
De la pluja.
Dels roncs.
De la motxilla.
Però passen uns quants dies.
Mires les fotos.
Recordes les històries.
Recordes la gent.
I comences a pensar:
«Quina meravella va ser allò.»
Aleshores tornes.
I tornes a cometre exactament els mateixos errors.
Com qualsevol pelegrí professional que calgui.
Perquè el Camí té una habilitat extraordinària:
Aconseguir que oblidis el patiment.
I que recordis només les rialles.
I probablement aquesta sigui la veritable raó per la qual milions de persones segueixen tornant any rere any.
