Tu surts de casa pensant: “em trobaré a mi mateix”
I el Camí respon: “trobaràs butllofes primer”
Primer drama seriós: els mitjons mullats
Comença amb una goteta innocent… i acabes caminant amb una sopa dins la sabata
Aquest xof xof que t'acompanya com a banda sonora del teu fracàs
Segon nivell: les botes enganxoses
Te les lleves…
Silenci…
I de sobte: CHLOP
Aquest so no és humà, és el camí parlant-te directament
Després arriben LES AMPOLLES
Al principi són petites… simpàtiques… gairebé amigables
L'endemà tenen nom, personalitat i drets sobre el teu peu
Una ja és presidenta, una altra ministra del dolor
L'olor… aquest tema de què ningú parla
A l'alberg algú es treu les botes
Tots aixequen el cap
Creuen mirades
I pensen: “quina barbaritat…”
Fins que t'adones que ets tu
TU ETS EL PROBLEMA
La dutxa… aquell moment de pau… MENTIDA
L'aigua calenta toca una ampolla
I automàticament et converteixes en cantant d'òpera
Crides, saltes, negocies amb Déu
Intentes assecar la roba
Dia 1: mullada
Dia 2: mullada
Dia 3: segueix mullada però ja tant et fa, te la poses amb orgull
Ja no ets persona, ets humitat amb motxilla
Però arriba el dinar
I aquí canvia tot
Et menges un entrepà com si no hi hagués demà
Un iogurt et sembla alta cuina
Un tros de pa… obra mestra
I el pitjor de tot… el més greu…
És que després de tot això
Dels peus destrossats, l'olor, el patiment…
Vols tornar
Perquè el Camí és així
Et destrossa… però t'enganxa
No és bonic tot el temps
Però és real
I per això no s'oblida mai
