Nou rucs andalusos han arribat a Santiago després d'onze dies de Camí. Darrere una de les imatges més entranyables de l'estiu s'hi amaga una realitat preocupant: la raça està en perill d'extinció.
SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA.—Hi va haver un temps, no gaire llunyà, on escoltar els cascos d'un ruc pels camins de Galícia era una cosa quotidiana. Formaven part de la vida dels pobles, ajudaven al camp, transportaven càrregues i acompanyaven durant hores homes i dones en jornades que avui semblen pertànyer a un altre món.
Aquesta setmana, aquest so va tornar.
I alguns no van poder contenir les llàgrimes.
Nou exemplars de ase de pura raça andalusa han completat el Camí de Sant Jaume acompanyats per una expedició de 42 persones. Després d'onze dies caminant des de Fonsagrada, van arribar aquest dijous a la Plaça de l'Obradoiro.
La fotografia resulta preciosa: pelegrins, nens i rucs davant de la Catedral de Santiago.
Però darrere seu hi ha una trucada d'auxili.
Queden menys de 500 exemplars d'aquesta raça autòctona.
I els que han fet el Camí amb ells volen evitar que desaparegui.
Nou rucs caminant cap a Santiago
La iniciativa pertany a la Associació de l'Ase de Pura Raça Andalusa (Asnopra), que ha elegit novament el Camí com a aparador per cridar l'atenció sobre la delicada situació d'aquests animals.
No és la primera vegada.
L'associació ja va fer una experiència similar el 2022 i ara, quatre anys després, ha tornat a portar els rucs fins a Santiago.
En aquesta ocasió han participat 42 expedicionaris, des de nens fins a persones jubilades. Entre ells hi havia fins i tot un avi que va fer l'experiència acompanyat pel seu nét.
Durant onze dies persones i animals han compartit camins, descansos, menjars i moltes hores plegats.
Les etapes van rondar generalment els 15 quilòmetres, encara que va haver-hi dues jornades considerablement més llargues, de 22 i 27 quilòmetres. Segons els responsables de l?expedició, els animals van completar el recorregut amb molt bona condició física.
Els grans van esperar hores per veure'ls passar
Però potser la història més bonica d'aquest Camí no va passar a Santiago.
Va passar abans.
En petits pobles gallecs.
Álvaro Jiménez, president d'Asnopra, va relatar que durant el recorregut van trobar persones grans que van arribar a romandre tres o quatre hores esperant davant de casa seva simplement per contemplar el pas dels rucs.
I quan finalment van aparèixer, alguns es van emocionar.
Aquells animals els tornaven durant uns minuts a la seva infància.
Als pares.
Als seus avis.
A una Galícia rural on el ruc era company inseparable de la feina quotidiana.
Segons Jiménez, moltes d'aquestes persones van recordar com convivien antigament amb aquests animals, com els alimentaven i com formaven part de l'economia i de la vida familiar.
El Camí esdevingué així, inesperadament, una màquina del temps.
Els pelegrins avançaven cap a Santiago.
La gent gran tornava durant uns minuts a la seva joventut.
Una convivència que recorda els antics traginers
Caminar amb un animal durant onze dies canvia també la relació amb ell.
Els participants han passat jornades de gairebé vuit hores treballant i convivint amb els rucs, recuperant d'alguna manera aquella relació quotidiana que van tenir durant generacions els antics traginers.
No eren simplement animals que acompanyaven l'expedició.
Calia cuidar-los, conèixer-los, caminar-hi i adaptar-se a les seves necessitats.
El mateix president d'Asnopra recorda com antigament es deia que els ases que convivien permanentment amb les persones semblaven entendre-ho pràcticament tot.
I aquesta noblesa és precisament una de les característiques que vol reivindicar l'associació.
Menys de 500: una situació crítica
La part més preocupant arriba quan s'acaba la celebració de l'Obradoiro.
El ase de pura raça andalusa es troba en una situació crítica.
Asnopra parla de menys de mig miler d'exemplars censats.
A això s'hi sumen problemes com la dispersió geogràfica dels animals, la consanguinitat i un cicle reproductiu particularment lent: la gestació d'una burra dura aproximadament dotze mesos.
Cada exemplar importa.
Cada naixement importa.
I aconseguir que noves generacions coneguin aquests animals també importa.
Precisament hi apareix una petita esperança.
L'associació assegura que entre els ramaders hi ha relleu generacional i persones de diferents edats implicades en la conservació de la raça.
Els nens van ser els que més van gaudir
I potser hi ha altre senyal d'esperança.
Cinc nens van participar en aquesta aventura.
Segons els responsables de l'expedició, probablement van ser els que van gaudir més de tot el recorregut.
Pot semblar un detall més petit, però no ho és.
La supervivència de moltes races autòctones no depèn únicament de programes de conservació. També depèn d'aconseguir que noves generacions les tornin a mirar amb interès i comprenguin el paper que van exercir durant segles.
El Camí ha permès precisament això.
Que els grans recordessin.
I que els petits descobrissin.
Un Camí diferent
Estem acostumats a veure arribar a l'Obradoiro pelegrins caminant, amb bicicleta o, ocasionalment, a cavall.
L'arribada de nou rucs trenca completament aquesta imatge quotidiana.
Però potser no és tan estranya com sembla.
Molt abans de les motxilles ultralleugeres, els rellotges GPS i les aplicacions mòbils, els camins europeus eren plens d'animals.
Transportaven mercaderies.
Treballaven als camps.
Acompanyaven viatgers.
I també formaven part del paisatge que trobaven els pelegrins.
Per això aquesta petita caravana arribada des d'A Fonsagrada té una cosa profundament antiga.
Caminar per no desaparèixer
Els nou rucs ja han arribat a Santiago.
Han travessat pobles, han provocat somriures, han despertat records i han aconseguit que durant uns dies es torni a parlar d'una raça que lluita per sobreviure.
Asnopra espera repetir l'experiència d'aquí a quatre anys.
Tant de bo puguin fer-ho.
Perquè darrere d'aquesta entranyable imatge del Camí hi ha una qüestió molt més seriosa.
Si una raça baixa dels 500 exemplars, cada esforç per conservar-la compte.
Aquest cop no van arribar a Santiago buscant una Compostel·la.
Ni batent un rècord.
Ni intentant fer el camí més ràpid que ningú.
Van caminar perquè la raça no desaparegui.
I potser poques raons hi hagi més belles per posar-se a Camí.
