Primer pecat del pelegrí: omplir la motxilla de “per si de cas”. El Camí té una curiosa capacitat per demostrar-te, quilòmetre a quilòmetre, que necessitaves força menys del que pensaves.
Hi ha un moment meravellós abans de fer el Camí de Sant Jaume per primera vegada. Estenes la motxilla damunt del llit, col·loques tot al voltant i comences a preparar amb cura allò que consideres imprescindible.
Dos pantalons.
Tres samarretes.
Un folre polar.
Un altre més fi, per si de cas.
Chubasquer.
Sabatilles per caminar.
Calçat per descansar.
Xancletes.
Una dessuadora.
Un llibre, perquè segurament tindràs molt de temps per llegir.
Una bateria externa capaç d?arrencar un tractor.
Farmaciola per sobreviure tres mesos aïllat a l'Himàlaia.
I llavors apareix l'expressió més perillosa a la història del pelegrí:
«Això també, per si de cas».
Quan acabes, contemples orgullós la teva obra.
La motxilla pesa dotze quilos.
Tu peses setanta.
Però no passa res.
Has llegit a internet que el Camí transforma les persones.
El que encara no saps és que la primera transformació probablement consistirà a convertir-te en una mula de càrrega.
Dia 1: «No pesa tant»
Surts al matí ple d'il·lusió.
Motxilla perfectament ajustada. Botes impecables. Credencial preparada. Fotografia per a Instagram.
Els primers tres quilòmetres són meravellosos.
Als vuit comences a notar lleugerament les espatlles.
Als dotze descobreixes que aquell segon pantaló potser no era estrictament necessari.
Als disset comences a negociar mentalment amb les teves pertinences.
I quan arribes a l'alberg passa una cosa extraordinària.
Obris la motxilla i contemples objectes que tot just unes hores abans consideraves imprescindibles com si fossin els teus pitjors enemics.
Per què dimonis vaig portar això?
Benvingut al Camí.
El gran enemic: «per si de cas»
Una motxilla pesada poques vegades s'omple amb una única cosa absurda.
El problema són les petites decisions.
Una samarreta més.
300 grams.
Uns altres pantalons.
400 grams.
Un necesser enorme.
500 grams.
Un segon calçat massa pesat.
700 grams.
Una ampolla gegantina.
Un carregador addicional.
Un llibre.
Una tovallola massa gran.
Una dessuadora que probablement no utilitzaràs.
Un per un semblen innocents.
Junts hi poden afegir diversos quilos.
I hi ha una característica meravellosa del pes: el que al matí sembla suportable es pot convertir en una condemna després de vint quilòmetres.
«Però només és mig quilo»
Aquesta és una altra de les frases clàssiques.
És clar.
Mig quilo no sembla res.
Agafa una ampolla d'aigua de mig litre i sostingui-la durant trenta segons.
No passa absolutament res.
Ara imagina transportar-la durant cinc, sis o set hores, pujant i baixant camins, durant uns quants dies consecutius.
La conversa canvia.
Per això preparar una motxilla no consisteix únicament a preguntar-se:
«Puc portar això?»
La pregunta correcta és:
«Realment necessito carregar amb això cada dia?»
Quant hauria de pesar una motxilla?
Aquí convé abandonar les bromes durant un moment.
No hi ha un pes màgic vàlid per a absolutament tothom. Depèn de la constitució física, època de l'any, durada, ruta, allotjament, necessitats personals i material que necessiti cada pelegrí.
Com a orientació habitual, moltes recomanacions per a senderisme situen la càrrega al voltant del 10% del pes corporal quan parlem duna motxilla relativament lleugera per a una ruta de diversos dies.
Però no s'hauria de convertir en una obsessió matemàtica.
Una persona de 80 quilos no té obligació d'omplir la motxilla fins als vuit simplement perquè “pot”.
Com menys pes innecessari carreguem, millor.
Una motxilla per dormir a albergs durant l'estiu pot ser molt diferent de la necessària per caminar a l'hivern.
El sentit comú ha de pesar més que qualsevol percentatge.
La desfilada d'objectes que tornen intactes
Pregunta-li a pelegrins que hagin acabat un Camí què van portar i mai no van utilitzar.
Les respostes poden ser magnífiques.
Roba de més.
Productes d'higiene gegantins.
Navalles multiusos preparades per construir una cabana.
Medicaments per a malalties que probablement només existeixen en documentals.
Tres carregadors.
Un altaveu.
Llibres.
Texans.
Cosmètics.
I una quantitat sorprenent d'objectes la justificació dels quals sempre comença igual:
«Vaig pensar que potser…»
El camí té botigues.
Té farmàcies.
Té supermercats.
Té pobles.
I, excepte algunes rutes i etapes concretes on sí que necessitem preveure correctament aigua i menjar, no estem travessant un territori completament deshabitat.
L'assecador mereix capítol propi
Sí.
Hi ha pelegrins que porten assecador.
I nosaltres respectem profundament totes les decisions vitals.
Però quan estàs pujant una pujada interminable sota el sol i portes sis hores caminant, probablement descobreixis que el volum dels teus cabells ha deixat d'ocupar un dels primers llocs entre les teves preocupacions.
Aquest és un altre ensenyament del Camí.
Simplifica prioritats.
Molt.
La caixa de la veritat
Qui hagi freqüentat albergs deu haver vist alguna variant d'aquest fenomen.
Objectes abandonats o deixats voluntàriament perquè els utilitzi un altre pelegrí.
Per què?
Perquè arriba un moment que el cos comença a prendre decisions que el cervell es va negar a prendre a casa.
Aquella samarreta imprescindible deixa de ser-ho.
El pot enorme es queda.
El llibre es queda.
Els pantalons addicionals comença a tenir moltes paperetes.
Cada objecte abandonat explica una petita història de penediment.
El veritable luxe és portar menys
Hi ha una mena de competició silenciosa entre alguns pelegrins veterans.
—Quant pesa la teva?
—Sis quilos.
—La meva cinc i mig.
Aleshores apareix algú amb quatre quilos i tots el miren com si hagués descobert la fusió nuclear.
Tampoc no cal arribar a extrems.
L?objectiu no és guanyar un campionat mundial d?ultralleuger.
L'objectiu és trobar un equilibri entre comoditat, seguretat i pes.
Necessites roba adequada.
Protecció davant de pluja i fred quan correspongui.
Aigua.
Documentació.
Material bàsic dhigiene.
Medicació personal.
Calçat apropiat.
I allò que realment necessitis segons el teu camí.
Però probablement no necessiteu traslladar el vostre dormitori complet fins a Santiago.
El Camí ensenya a desprendre's
Aquí la broma comença a tenir una mica de veritat.
Durant la nostra vida acumulem coses.
També preocupacions, obligacions i rutines.
I quan comences a caminar descobreixes que durant uns dies pots viure amb tot allò necessari ficat en una motxilla.
T'aixeques.
Camines.
Menges.
Parles.
Descanses.
Dorms.
I tornes a començar.
De sobte, tenir-ne menys no sembla una carència.
Es pot convertir en una llibertat.
Potser per això molts pelegrins tornen a casa sorpresos per la quantitat de coses que tenen.
La regla RTV del «per si de cas»
Des de Camí de Santiago RTV proposem un mètode absolutament científic –o gairebé– per preparar la motxilla.
Cada vegada que introdueixis alguna cosa dient:
«Ho porto per si de cas…»
Treu-ho una altra vegada.
Deixa-ho damunt del llit.
Espera deu minuts.
I pregunta't:
«Si no porto això, quin problema real tindria?»
Si la resposta és seriosa, torna a ficar-ho.
Si la resposta és:
«Bé… potser una nit vull posar-me elegant per sopar», probablement acabes d'estalviar uns grams.
Fes-ho vint vegades.
Les teves espatlles t'ho agrairan.
Primer pecat del pelegrí
Inaugurem així els nostres Pecats del Pelegrí.
I el primer havia de ser aquest:
PECAT Nº1: PORTAR MITJANA CASA A LA MOTXILLA
Perquè pràcticament tots n'hem comès alguna versió.
El Camí t'acabarà ensenyant moltes coses.
Però una de les primeres arriba força ràpid:
no necessites tantes coses com creies.
I si encara dubtes mentre prepares la teva motxilla, fes-te una última pregunta:
Vas a Santiago… o t'estàs mudant?
