Durant dècades, moltes associacions jacobees han sostingut una part fonamental del que avui coneixem com a Camí de Sant Jaume. Han recuperat traçats, pintat fletxes, obert albergs, organitzat jornades, atès a pelegrins, defensat patrimoni i mantingut viva una cultura que no sempre va tenir la visibilitat actual. Tota aquesta feina mereix reconeixement, perquè sense aquestes persones el Camí seria avui molt diferent.
Precisament per respecte a tot allò construït, ha arribat el moment de parlar amb naturalitat d'una qüestió important: el relleu generacional. No es tracta d'apartar els qui fa vint, trenta o quaranta anys que treballen pel Camí, sinó d'aconseguir que tot aquest coneixement no es perdi i pugui passar a una nova generació.
L'experiència de la gent gran continua sent imprescindible
Els que fa molts anys que estan dins de les associacions coneixen la història real de cada ruta, saben com s'han resolt problemes, tenen relacions construïdes amb institucions i ajuntaments i conserven una memòria que no apareix en cap arxiu. Aquesta experiència no sobra, al contrari, hauria de continuar ocupant un lloc central.
Però potser aquest lloc pot evolucionar. En lloc de mantenir sempre les mateixes persones als càrrecs executius, podria ser molt útil crear figures d'assessorament, consells d'experiència o espais on els que han dedicat mitja vida al Camí puguin orientar els equips més joves.
Això permetria una cosa molt important: conservar la memòria i, alhora, obrir espai per a noves responsabilitats.
El problema apareix quan no hi ha ningú darrere
Des de fa anys, moltes associacions funcionen gràcies a l'esforç d'un grup reduït de persones. Mentre que aquestes persones continuen actives, tot sembla funcionar. El veritable problema apareix quan arriba el cansament, l'edat, una malaltia o simplement el desig legítim de fer un pas enrere.
Si no hi ha ningú preparat per continuar, l'associació queda en una situació molt delicada.
Per això el relleu generacional no hauria de començar quan algú anuncia que deixa la presidència. Hauria de començar molt abans, incorporant joves a poc a poc, donant-los responsabilitats reals i permetent conèixer com funciona l'associació des de dins.
Els joves ja són al Camí
No és veritat que als joves no els interessi el Camí de Sant Jaume. Cada any milers de persones joves recorren les rutes jacobees, participen en activitats, fan voluntariat, comparteixen experiències a les xarxes socials i s'interessen pel patrimoni, la natura, l'hospitalitat i la cultura.
El repte és aconseguir que aquesta relació no s'acabi quan arriben a Santiago.
Un pelegrí jove es pot convertir després en hospitaler, voluntari, membre d?una associació, responsable de comunicació, organitzador d?activitats o fins i tot president d?una junta directiva. Però perquè això passi algú li ha d'obrir la porta.
I aquesta porta s'ha d'obrir de debò.
No n'hi ha prou de demanar-los que portin les xarxes socials
De vegades parlem d'incorporar joves, però només pensem demanar-los ajuda amb Instagram, vídeos o tecnologia.
Això no és suficient.
Si volem que s'hi impliquin, necessiten participar en les decisions. Han de poder proposar projectes, organitzar activitats, representar l'associació, assumir responsabilitats i tenir veu dins de les juntes directives.
També han de tenir dret a equivocar-se. Ningú neix sabent dirigir una associació, organitzar unes jornades o negociar amb una administració. Els que avui tenen experiència també van aprendre a poc a poc.
El relleu només funciona quan hi ha confiança.
El camí d'avui necessita noves eines
El Camí ha canviat molt en els darrers trenta anys.
Avui hi ha aplicacions, xarxes socials, mapes digitals, comunicació instantània, continguts audiovisuals i una enorme dimensió internacional. A més, han aparegut nous reptes relacionats amb la sostenibilitat, l'accessibilitat, la seguretat, la massificació i la convivència entre peregrinació i turisme.
Les associacions han de conservar l'essència del Camí, però també cal entendre el present.
Aquí les noves generacions poden aportar molt.
Poden aportar idiomes, tecnologia, comunicació, vídeo, disseny, projectes internacionals, noves formes de voluntariat i maneres diferents de relacionar-se amb els pelegrins.
Això no significa substituir allò antic per allò nou.
Significa combinar totes dues coses.
Els grans poden convertir-se en els millors mestres
Probablement el millor model no sigui una ruptura, sinó una transició.
Els que fa dècades que treballen podrien acompanyar les noves generacions durant un temps, compartint contactes, explicant errors del passat, ensenyant com funcionen les institucions i transmetent la història de l'associació.
Aquest paper pot ser fins i tot més important que continuar ocupant un càrrec indefinidament.
Perquè deixar una bona herència no consisteix només a haver fet moltes coses.
Consisteix també a haver preparat els que vindran després.
Cal buscar els joves on són
Si les associacions volen atraure noves generacions, no es poden limitar a esperar que algú entri espontàniament per la porta.
Cal cercar-los.
A universitats, instituts, grups juvenils, projectes europeus, camps de treball, voluntariats, associacions culturals, xarxes socials i, sobretot, entre els mateixos pelegrins joves.
També seria interessant crear-hi programes específics, amb activitats concretes, formació, experiències d'hospitalitat o participació en projectes reals del Camí.
No cal que un jove comenci sent directiu.
Però sí que necessita sentir que hi ha un recorregut possible dins de l'associació.
Una associació sense relleu té data de caducitat
Pot semblar dur, però és una realitat.
Una associació pot tenir molta història, prestigi i patrimoni acumulat, però si no incorpora noves generacions s'acabarà afeblint.
Per això cada junta directiva s'hauria de fer una pregunta molt senzilla: si d'aquí a cinc o deu anys alguns de nosaltres ja no hi som, qui continuarà?
Si hi ha una resposta clara, vol dir que el relleu s'està preparant bé.
Si no existeix, potser ha arribat el moment de començar a treballar-hi.
Gratitud i futur han de caminar junts
Aquest debat mai no s'hauria de convertir en una guerra d'edats.
Seria injust.
Els que fa molts anys que treballen pel Camí mereixen agraïment, respecte i reconeixement. Gràcies a ells tenim rutes recuperades, albergs, senyalització, trobades, publicacions, arxius i una estructura associativa que ha permès mantenir viva la cultura jacobea durant dècades.
Però precisament per això cal pensar en el futur.
El millor homenatge que els podem fer és garantir que tot aquest treball continuï.
Que hi hagi joves preparats per agafar el testimoni.
Que les associacions segueixin vives d'aquí a vint o trenta anys.
Que hi continuï havent persones disposades a pintar una fletxa, defensar una església, obrir un alberg o ajudar un pelegrí.
El Camí també s'hereta
Cada generació rep el camí de l'anterior.
El cuida durant un temps.
Ho millora si pot.
I després ho ha de lliurar.
Això és exactament el que hauria de passar també dins de les associacions.
L'experiència de la gent gran ha de quedar-se, perquè és massa valuosa per perdre-la. Però alhora necessitem noves cares, noves idees i noves persones disposades a assumir responsabilitats.
El camí necessita memòria, però també futur.
I aquest futur comença quan les associacions són capaces de mirar els joves i dir-los una cosa molt senzilla:
aquest Camí també és vostre, i algun dia us tocarà cuidar-lo.
