Pelegrins d'hivern: aquesta espècie que no s'extingeix ni amb fred, ni pluja ni bars tancats
Hi ha dos tipus de persones al món: les que fan el Camí de Sant Jaume a l'estiu… i les que ho fan a l'hivern. Aquestes últimes no estan més ben preparades, ni més boges (bé, una mica sí), però tenen una cosa especial: una capacitat infinita per continuar caminant quan tot convida a tornar a casa i demanar una sopa calenta.
El pelegrí d'hivern surt al matí embolicat amb capes com una ceba emocional. No camina: xipolleja. La pluja no cau, t'acompanya. El vent no bufa, t'empeny cap enrere. I el fred no molesta… el fred dialoga directament amb els teus ossos.
El paisatge és preciós, sí. Molt bonic. Espectacular.
Però tu no ho veus perquè:
- Portes la caputxa entelada.
- T'entra aigua per llocs que no sabies que existien.
- Estàs calculant si encara sents els dits dels peus o ja no.
Després arriba el gran esport hivernal del Camí: cercar alberg obert.
Google diu que sí. El cartell diu que no. L'hospitaler se'n va anar “fins a la primavera”. I tu, amb cara de novel·la russa, llegeixes el mític paper enganxat amb zel:
👉 "Tancat per temporada. Bon Camí."
Bon Camí… LES MEVES BOTES.
I quan en trobes un obert, comença la màgia:
– “Hi ha calefacció?”
– “Sí, quan vol.”
– “Aigua calenta?”
– “Depèn de la teva fe.”
Dormir a un alberg a l'hivern és una experiència espiritual. Escoltes el vent, la pluja, la fusta cruixir i el teu propi cos preguntant-se quina decisió vital et va portar fins aquí. Comparteixes habitació amb quatre supervivents més que no parlen gaire, perquè tots estem pensant el mateix: demà també caminem…però per què?
I després hi ha els bars. Ai, els bars.
A l'estiu us sobren. A l'hivern desapareixen com les ganes de socialitzar. Arribes al poble a les quatre de la tarda, xopat, somiant amb un cafè calent… i trobes:
– Bar tancat
– Un altre tancat
– El tercer “obre només caps de setmana si hi ha gent”
(Spoiler: no hi ha gent. Només tu.)
Però aleshores, miracle. Un bar obert. Entres com qui entra en un santuari. Demanes brou, cafè, vi, sopa, una mica calent, el que sigui. El cambrer et mira i ja sap:
— “Vens del Camí, no?”
Sí. Es nota. A l'ànima. I a l'olor d'humitat.
I tot i així… passa una cosa rara.
No hi ha multituds. No hi ha presses. No hi ha selfies cada deu metres. El Camí a l'hivern et parla baixet. Et regala silencis, paisatges buits, converses profundes amb desconeguts i una sensació absurda d'orgull cada cop que superes una altra etapa.
El pelegrí dhivern no presumeix. Sobreviu.
I quan torna a casa, sec i calent, diu una frase que ningú no entén però que és absolutament certa:
“L'any que ve… igual repeteixo.”
