Benvinguts, valents cercadors de la Indulgència Plenària i amants del risc gàstric! Si estàs pensant en fer el Camí Lebaniego, deixa de llegir guies espirituals avorrides. Aquí et porto la crònica real, crua i amb gust de orujo de Liébana del que suposa creuar els becs d'Europa sense morir en l'intent (o en la digestió).
Dia 1: Sant Vicenç de la Barquera i l'engany del pla
Vaig començar a Sant Vicent amb la il·lusió d'un nen i l'equipament d'un astronauta de la NASA. La meva motxilla pesava tant que, en posar-me-la, les meves vèrtebres van emetre un so similar al d'una bossa de patates fregides en obrir-se.
El primer error de tot pelegrí és creure que «prop de la costa» significa pla. Mentida. A Cantàbria, el pla és una llegenda urbana com el Yeti. Tot és una rampa cap al cel. En arribar a la primera pujada, em va avançar una senyora de 85 anys amb una vara d'avellaner i una bossa de la compra. Em va mirar, va sospirar i em va dir: «Vas cansat, rapinyaire? Doncs encara no has vist què és una pindia».
Dia 2: La trobada amb l'Ós (o la meva pròpia ombra)
Arribant a la zona Lamaçó, el bosc es va tornar tancat. Jo anava atent a qualsevol soroll, recordant tots els documentals de National Geographic sobre el ós marró cantàbric. De sobte, entre els matolls, un rugit gutural em va paralitzar el cor.
Em vaig posar en posició fetal, vaig recitar el «Parenostre» i li vaig oferir la meva barreta energètica de civada i cartró. Quan vaig obrir un ull no era un ós. Era un paisà dormint la migdiada sota un castanyer, el ronc del qual tenia la potència d'un Boeing 747.
«Busques el camí, fill?», em va preguntar en despertar. «Segueix les fletxes vermelles i, si veus una bestiola amb pèls, no li donis de menjar, que després es malostumren». Savi consell.
Dia 3: La Batalla Final contra el Cuit Lebaniego
Arribar a Potes és com entrar a la Terra Mitjana, però amb més olor d'embotit. Em vaig asseure en una posada amb la intenció de menjar «alguna cosa lleugera». El cambrer, un home que semblava haver estat tallat en pedra calcària, em va portar un Cuit Lebaniego.
Nota tècnica: El bullit lebaneg no és un plat, és una emboscada. Primer vénen els cigrons de Potes (petits però matons), després la berza i, finalment, el «compango»: xoriço, botifarra, cansalada i el farcit.
A la tercera cullerada, les meves artèries van començar a tocar l'himne de Cantàbria. A la cinquena, vaig veure Sant Toribio saludant-me des del més enllà. És l?únic plat del món que requereix un permís d?obres per ser digerit. Vaig intentar aixecar-me, però el meu centre de gravetat s'havia desplaçat permanentment cap als meus peus.
Dia 4: Sant Toribio i el Miracle de l'Orujo
Vaig arribar al Monestir de Sant Toribio de Liébana arrossegant els peus com un extra de The Walking Dead. Allà hi ha el Lignum Crucis, el tros més gran de la Creu de Crist. Em vaig agenollar, no per devoció, sinó perquè els meus genolls ja no tenien cartílag.
Després de rebre la «Lebaniega» (el certificat que he sobreviscut), vaig baixar a Potes per a la prova de foc: El tast de pinyolada.
- Orujo d'herbes: "Això cura l'ànima", diuen. Fet: t'elimina el pèl del nas d'una respiració.
- Crema de pinyolada: Per als fluixos. Sap batut de vainilla amb ganes de baralla.
- Orujo blanc: Combustible per a coets. Si beus molt, comences a parlar en càntabre antic ia entendre què diuen les vaques.
Vaig acabar la jornada ballant una jaca amb un grup de turistes alemanys que creien que l'orujo era suc de poma. Pobres ànimes.
Conclusió: Val la pena el camí Lebaniego?
Si busques una experiència mística, paisatges de somni i un motiu per comprar-te uns pantalons d'una talla més gran, el Camí Lebaniego és el teu lloc. Tornaràs amb menys pecats, més colesterol i una col·lecció d'històries que ningú no et creurà al bar del teu barri.
