Pedro Incheol Lee té 65 anys, va néixer a Corea del Sud i ha viscut a Argentina, Canàries i Madrid. Després d'anys de treball, dificultats econòmiques i una vida que va acabar portant-lo a l'esgotament, va trobar al Camí de Sant Jaume un lloc on començar de nou. Avui viu a Hornillos del Camino, un petit poble burgalès de menys de 50 habitants, i cuina per als pelegrins que passen cada dia davant de la porta.
Hi ha pelegrins que acaben el Camí a Santiago i tornen a casa.
I n'hi ha d'altres que, després de caminar-ho, descobreixen que casa seva era precisament allà, en algun punt del recorregut.
Una cosa semblant li va passar a Pedro Incheol Lee, un home nascut a Corea del Sud que després de recórrer mig món ha acabat trobant el seu lloc a Hornillos del Camino, una petita localitat burgalesa situada en ple Camí Francès.
Pedro es defineix amb una frase que resumeix força bé la seva història: “Sóc un pelegrí catòlic coreà”.
Però darrere d'aquestes poques paraules hi ha tota una vida de viatges, feina, dificultats i canvis.
De Corea a Argentina i després a Espanya
Pedro va deixar Corea del Sud el 1977, quan el seu pare va decidir traslladar-se a Argentina. Allí va romandre durant dotze anys abans d'iniciar una nova etapa a Espanya.
Primer va arribar a Las Palmas de Gran Canària, on va viure aproximadament una dècada, i posteriorment es va instal·lar a la Península.
La seva vida professional va estar sempre molt vinculada a dos mons que acabarien trobant-se anys després al Camí de Sant Jaume: el turisme i la gastronomia.
Va treballar com a guia, va coordinar viatges i també es va dedicar a ensenyar cuina japonesa, coreana i espanyola.
Amb el temps va començar a més a conèixer cada vegada millor el Camí de Sant Jaume, especialment el tram comprès entre Burgos i Lleó.
Un petit poble que es va quedar a la seva memòria
Durant els seus recorreguts pel Camí Francès va passar diverses vegades per Fornets del Camí.
El poble és un d'aquells llocs que molts pelegrins travessen després de sortir de Burgos, envoltat d'amplis camps de Castella i d'aquell horitzó que sembla que no s'acaba mai.
Un dia, mentre passava per allà, Pedro va veure un habitatge en venda.
El preu va cridar la seva atenció i va decidir comprar-la pensant inicialment a utilitzar-la com a lloc de vacances i, potser algun dia, com a residència per a la seva jubilació.
Aleshores encara no podia imaginar fins a quin punt aquella decisió acabaria canviant la seva vida.
La pandèmia ho va canviar tot
La pandèmia va copejar durament la seva activitat professional.
El turisme, un dels sectors a què Pedro havia dedicat bona part de la seva vida, pràcticament es va aturar.
Després va intentar continuar treballant a Madrid i va posar en marxa un restaurant, però allò que li havia de proporcionar una forma de vida va acabar convertint-se en una càrrega massa pesada.
Les despeses, els horaris, els desplaçaments i l'esforç diari es van començar a acumular.
Va arribar fins i tot a dormir alguns caps de setmana al mateix establiment per evitar perdre temps desplaçant-se.
Durant aproximadament un any i mig va mantenir aquell ritme fins que el seu cos va acabar dient prou.
Pere va emmalaltir i va comprendre que havia de canviar.
Tornar al Camí per començar una altra vegada
Quan va decidir deixar enrere aquell projecte madrileny, va tornar a pensar a Hornillos del Camino.
En aquell petit poble burgalès tenia precisament allò que cada vegada trobava a faltar.
Espai.
Silenci.
Camp.
Una vida més tranquil·la.
I pelegrins.
Pere va decidir llavors traslladar-s'hi i començar una nova etapa.
No abandonaria la cuina.
Tampoc el turisme.
Simplement els viuria altrament.
Nanumi, cuina coreana en ple Camí Francès
Així va néixer Nanumi, el seu nou restaurant a Hornillos del Camino.
L'establiment ocupa un edifici que durant anys havia tingut usos diferents i que originalment havia estat l'antiga escola del poble.
Avui, on abans hi acudien els nens d'Hornillos, s'asseuen pelegrins procedents de nombrosos països.
La proposta combina cuina coreana amb influències i productes espanyols, oferint plats diferents del que normalment troba un pelegrí durant les etapes castellanes del Camí Francès.
Bibimbap, fideus, sopes i diferents preparacions asiàtiques apareixen ara inesperadament a la meitat del paisatge burgalès.
I potser precisament hi ha part de la màgia.
Un pelegrí pot passar hores caminant entre camps de blat i, en arribar a un petit poble castellà, trobar-se amb un coreà cuinant-lo.
Poques imatges representen millor el caràcter internacional que ha adquirit el Camí de Sant Jaume.
Cuinar també pot ser hospitalitat
Però la història de Pere no és simplement la d'un restaurant exòtic instal·lat a un petit poble.
Hi ha alguna cosa més.
Ell mateix va ser pelegrí.
Coneix el cansament.
Coneix aquestes tardes en què un arriba després de molts quilòmetres buscant simplement un lloc on seure, beure alguna cosa i recuperar forces.
Ara és a l'altra banda.
Ja no és només qui camina.
És qui rep els caminants.
I la cuina ha esdevingut la seva particular forma d'hospitalitat.
Preparar un plat calent per a una persona que fa hores que camina pot semblar una cosa senzilla, però al Camí aquests petits gestos adquireixen un significat diferent.
Un poble de menys de 50 habitants obert al món
Fornets del Camí amb prou feines compta amb unes desenes de veïns, però cada temporada milers de persones travessen els seus carrers.
Coreans.
Americans.
Alemanys.
Italians.
Francesos.
Espanyols.
Persones procedents de pràcticament qualsevol racó del món.
Durant uns mesos a l'any, un petit poble de Castella es converteix en un dels llocs més internacionals que es puguin imaginar.
Pere encaixa perfectament en aquesta realitat.
Va néixer a Corea, va viure a Argentina, va arribar a Espanya i va acabar establint-se en un poble diminut gràcies a una ruta medieval de pelegrinatge.
La seva pròpia vida sembla gairebé un altre camí.
Quan arribar vol dir quedar-se
Normalment parlem del Camí de Sant Jaume com un viatge cap a Compostel·la.
Però històries com la de Pere mostren una altra dimensió.
El Camí també transforma els llocs que travessa.
Podeu mantenir petits negocis.
Donar vida a pobles rurals.
Crear relacions entre cultures completament diferents.
I fins i tot convèncer una persona arribada des de l'altra banda del món que ha trobat el lloc on es vol quedar.
Pedro assegura que ara és feliç.
Li agrada el camp obert.
Li agrada la tranquil·litat.
I continua fent allò que sempre va formar part de la vida: cuinar i relacionar-se amb viatgers.
La diferència és que ara no els necessita buscar.
Els pelegrins passen cada dia davant de la porta.
Del pelegrí a l'hospitaler dels fogons
Pedro va arribar al Camí caminant com tants altres.
Avui ho viu des d'una altra posició.
Cada jornada observa passar motxilles, bastons i persones cansades que continuen cap a Santiago.
Alguns entren a Nanumi.
Seuen.
Mengen.
Parlen.
Descansen.
I després es tornen a posar la motxilla.
Potser Pere ja no necessiti caminar centenars de quilòmetres per sentir-se pelegrí.
Perquè el Camí passa ara per casa seva.
I mentre altres avancen cap a Santiago, ell hi ha trobat alguna cosa que molts pelegrins busquen durant setmanes:
un lloc on sentir-se en pau.
