La via romana que va donar origen al Camí Francès: per on passava i com va transformar el pelegrinatge a Europa
Abans que el Camí de Sant Jaume es convertís en la gran ruta espiritual d'Europa, ja existia una calçada que articulava el nord de la península ibèrica amb la resta del continent: la via romana coneguda com Ab Asturica Burdigalam. Aquest camí, construït fa més de dos mil anys, unia Astorga (Lleó) amb Bordeus (França) i va acabar sent la base de l'actual Camí Francès, la ruta jacobea més transitada.
La via partia de Asturica Augusta (Astorga), un dels grans centres administratius romans a Hispània, i avançava cap a l'est travessant zones estratègiques pel seu valor econòmic i militar. Entre els punts principals del seu recorregut hi havia àrees properes a les mines d'or de Les Mèdules, fonamentals per a l'Imperi.
Des d'allà, el traçat continuava per l'actual territori de Castella i Lleó passant per Sasamón (Segisama) y Briviesca (Viroviesca), per dirigir-se després cap al País Basc per la zona de Veleia, a prop de l'actual Vitòria. Posteriorment aconseguia Pompaelo (Pamplona), on es concentrava un altre important nus de comunicacions.
La cruïlla dels Pirineus es realitzava pel pas conegut com Summe Pyrineu, identificat amb l'actual Roncesvalls, un dels enclavaments més emblemàtics del Camí de Sant Jaume. Des d'allà, la via continuava per la regió d'Aquitània fins a arribar a Bordigala (Bordeus), gran port fluvial i centre comercial romà.
Aquest recorregut no era un simple sender local, sinó un autèntic eix internacional que permetia el trànsit de tropes, mercaderies i viatgers. S'estima que el trajecte complet es podia fer en poc més de vint dies a peu, una velocitat notable per a l'època, cosa que n'explica la importància estratègica.
Amb la caiguda de l'Imperi romà, la via va continuar sent utilitzada. Hi van circular pobles invasors, exèrcits i comerciants. En diferents moments històrics va ser emprada per tribus germàniques, pels visigots i també durant l'expansió musulmana a la península ibèrica. El seu valor com a corredor natural entre Europa i el nord d'Hispània mai no es va perdre del tot.
Segles després, quan van començar els pelegrinatges a Santiago de Compostel·la, aquest antic traçat oferia un avantatge decisiu: ja estava provat, connectat i travessava territoris relativament poblats. Així, els pelegrins que arribaven des de França i altres punts d'Europa van començar a fer-lo servir com a ruta principal cap a Galícia.
Durant l'Edat Mitjana, al llarg del camí van sorgir hospitals de pelegrins, monestirs, esglésies i viles que encara avui conserven la seva petjada jacobea. Ciutats com Pamplona, Logronyo, Burgos, Lleó i Astorga van créixer gràcies al pas constant de caminants. El trajecte va quedar recollit en textos medievals com el Còdex Calixtí, fet que va acabar de consolidar-lo com l'itinerari principal del Camí de Sant Jaume.
Encara avui es conserven restes visibles d'aquella calçada romana en diferents punts del recorregut, com ara trams empedrats a la província de Lleó o edificacions religioses aixecades sobre antigues estructures romanes a la Rioja. Aquests vestigis mostren que el Camí Francès no només és medieval, sinó hereu directe de l'enginyeria romana.
L'impacte d'aquesta via va anar molt més enllà del que és religiós. Va permetre que idees, estils artístics, llengües i costums circulessin entre el nord de la península i la resta d'Europa. D'aquesta manera, el Camí Francès va contribuir a formar una identitat cultural compartida segles abans que existís el concepte modern d'Europa.
El que va començar com una infraestructura pensada per al control de l'Imperi va acabar convertint-se en una ruta espiritual i cultural que actualment continua viva. Cada any, milers de persones recorren aquest mateix traçat sense saber que trepitgen una calçada dissenyada fa més de dos mil·lennis. Un camí que va néixer romà, es va fer medieval i avui és universal.
