Sacrilegi Jacobeu! La Invasió Escombraries de Falses Tradicions que Profanen Sant André de Teixit
Mocadors bruts, mitjons i muntanyes de pedres: el 'Camí' de la ignorància turística sepulta l'autèntica devoció a Cedeira, convertint un santuari mil·lenari en un abocador de selfies i supersticions barates. Ja n'hi ha prou de profanar Galícia!
Sant André de Teixit, Galícia – És una imatge que hauria de remoure consciències, però que, lamentablement, s'està convertint en la norma: filferros plens de papers, màscares usades, mocadors, i fins i tot roba interior! Això no és un estenedor improvisat ni una instal·lació d'art modern; és el lamentable escenari que els «turistes» (si és que se'ls pot anomenar així) i pelegrins estan deixant al seu pas pel idíl·lic llogaret de Sant André de Teixit, a Cedeira. Els veïns, amb raó, n'estan farts, i la bellesa natural de l'entorn s'ofega sota una allau de falsa pietat i escombraries.
El súmmum de la barbàrie és l'elevació d'un grotesc «milladoiro» o fita davant del santuari. Un cúmul de pedres que, una per una, es van apinyant per l'absurda necessitat individual de deixar constància de «jo vaig ser aquí». Una mentida que, en multiplicar-se, es converteix en un problema col·lectiu de dimensions escandaloses. Tant els penjalls com els munts de pedres són, ras i curt, falsos costums inventats que no tenen res a veure amb el mil·lenari Camí de Sant Jaume ni amb les tradicions gallegues. L'Associació per a la Defensa do Patrimoni Galego ha donat la veu d'alarma, i ha exigit eradicar-les.
La Plaga de l'«Aquí Vaig estar Jo»: De París a Teixit, la Mateixa Estupidesa
Igual que els cadenats que van desfigurar els ponts de París o Venècia, el turisme massificat i desinformat sempre troba una manera de deixar la seva empremta destructiva. Qui va iniciar aquesta moda ridícula a Teixit? Ningú no ho sap, però la imitació és un virus. «Al final un veu que hi ha mocadors penjats i diu 'doncs penjaré jo també, serà la tradició'», confessa un incaut visitant. Res més lluny de la veritat. És una pràctica generada pels propis pelegrins moderns, una neotradició insalubre i sense arrels que els mateixos veïns del llogaret rebutgen vehementment.
Antonio Rúa Saavedra, el rector del santuari, es lamenta del que troba: «mocadors, bolquers, calces de les dones i fins i tot calçotets». «De tot el que hi ha hagut i per haver-hi» es penja a les reixes i filferros dels prats del poble. La indignació local és palpable: «El paper es trenca i es mulla, al final és una guarrada», apunta una veïna, mentre una altra sentència: «no és cap tradició dels avantpassats, és una cosa que no és higiènica».
El Santuari Ultratjat: Respecte Perdut, Sacralitat Diluïda
Mentre les autèntiques tradicions del santuari, com «demanar un desig i beure de les tres canelles» de la font, són ignorades o desvirtuades, els turistes es decanten per amuntegar pedres als murs d'entrada a l'església. Una pràctica ja molesta a platges de tota Galícia, que ara contamina un espai sagrat.
Sergio Muíño, fundador del projecte 'Eu fun de vivo', que organitza visites guiades, ho deixa clar: «No qüestionarem per descomptat la fe, la creença ni el motiu, però sí que és veritat que poden tenir un impacte al santuari i al patrimoni, perquè al final s'amunteguen a les portes, a l'arquitectura». El problema no és una pedra, sinó mil pedres. «Després de tu hi haurà mil pedres més», adverteix.
El rector Saavedra es veu obligat a retirar aquests «records», no per la feina, sinó pel mal de veure com es desvirtua la intenció. Però sap que ho ha de fer. Aquest lloc bellíssim i sagrat no demana fotos per a xarxes socials ni deixar escombraries personals. Només exigeix respecte, una qualitat que, lamentablement, sembla cada cop més absent en certs visitants. La fe sense educació cívica no és fe, és vandalisme.
