Menjar al Camí de Sant Jaume: un esport de risc emocional
Tot pelegrí arriba al Camí pensant en espiritualitat, paisatges, desconnexió i creixement personal.
Mentida.
A les 13:47 del segon dia només penses en menjar.
I aquí apareix ell.
El llegendari.
El mític.
El temut.
L'estimat.
El menú del pelegrí.
Aquest concepte gastronòmic que uneix persones de 40 països diferents sota una mateixa emoció:
“Si us plau que entri beguda, pa i postres”.
Perquè si alguna cosa aprèn ràpid un pelegrí és que el cos pot aguantar butllofes, pluja i mal d'esquena… però no sobreviure a una etapa de 28 quilòmetres veient passar entrepans aliens.
El moment psicològic més dur del Camí
Hi ha un instant al Camí més intens que pujar O Cebreiro.
Obrir la carta del menú pelegrí.
Perquè tu arribes mort.
Suat.
Amb les cames tremolant.
Amb olor a humanitat medieval.
I el cambrer et mira amb una tranquil·litat ofensiva i et diu:
— “Primer plat…”
I tu en realitat vols respondre:
— “No ho sé… porta'm directament una olla industrial.”
Però no.
Cal fingir dignitat.
Aleshores comences a llegir opcions.
Primers plats típics del pelegrí:
- Macarrons.
- Ensalada russa.
- Llenties.
- Sopa.
- Amanida mixta.
L'amanida mixta sempre apareix.
SEMPRE.
Encara que estiguis al mig d'una muntanya gallega on probablement no hagi arribat un enciam des del 1998.
I després ve el drama veritable:
El pelegrí sempre escull malament
Tu veus “amanida mixta” i penses:
“Em cuidaré.”
Error històric.
T'arriba un plat amb:
- mitja ceba,
- un tomàquet trist,
- tonyina emocionalment destruïda,
- i un espàrrec que clarament no volia viure.
Aleshores mires al voltant.
I veus l'alemany de la taula del costat amb un plat de macarrons mida piscina olímpica.
I aquí entens que has fracassat com a ésser humà.
El pa del menú pelegrí
Quin fenomen paranormal.
El pa del Camí té propietats úniques.
És igual l'hora.
És igual el poble.
És igual el clima.
Sempre apareix una barra de pa capaç de trencar una finestra blindada.
Hi ha pelegrins que han fet servir aquest pa per:
- recolzar mòbils,
- anivellar taules,
- reforçar turmells,
- i probablement reparar una bicicleta.
Però tot i així…
després de 25 quilòmetres…
t'ho menges sencer.
Perquè el pelegrí desenvolupa un metabolisme semblant a una formigonera industrial.
La beguda inclosa: el veritable miracle xacobeu
Un dels grans descobriments internacionals del Camí és quan els estrangers descobreixen això:
— “L'ampolla de vi està inclosa?”
I de cop i volta el Camí deixa de ser espiritual per convertir-se en una reunió diplomàtica europea.
Italians abraçant coreans.
Brasilers cantant.
Canadencs plorant d'emoció.
Tot gràcies a una ampolla de vi barall de la casa que probablement podria netejar motors… però que al Camí sap glòria beneïda.
El drama del segon plat
Aquí ja entrem en territori perillós.
Opcions clàssiques:
- Pollastre.
- Llom.
- Lluç.
- Truita.
- Filet amb patates.
Aquest filet…
que normalment té la textura exacta d'una sandàlia romana.
Però tu t'ho menges igual.
Perquè el cos del pelegrí perd tota capacitat crítica.
Hi ha pelegrins capaços de dir frases com:
— “Buah, quin espectacle de filet.”
Mentre masteguen una cosa que sembla una sabatilla del Decathlon.
Les postres: on es decideix la felicitat del dia
Aquí el pelegrí revela la seva personalitat real.
Perfil 1:
“Fruita.”
Persona equilibrada.
Segurament fa ioga.
Probablement porta la motxilla perfectament ordenada.
Perfil 2:
“Iogurt.”
Persona pràctica.
Mentalitat alemanya.
Bon gestor financer.
Perfil 3:
“Flan.”
Aquest pelegrí ja ha acceptat el caos.
No té por de res.
Probablement porta tres butllofes i segueix dient:
“matí faig 38 quilòmetres”.
L'obsessió amb les calories desapareix màgicament
Fora del Camí:
— “No puc menjar pa a la nit.”
Al Camí:
- pa,
- cervesa,
- flam,
- pasta,
- vi,
- arròs,
- postres,
- cafè,
- xarrup.
I després:
— “Crec que estic aprimant.”
És clar.
Has pujat mitja Galícia caminant.
L'esmorzar pelegrí mereix capítol a part
Perquè l'esmorzar del Camí té dues versions:
Versió realista:
Cafè i torrada.
Versió pelegrí destruït:
- cafè,
- suc,
- torrades,
- truita,
- croissant,
- napolitana,
- entrepà “per si de cas”.
Hi ha pelegrins esmorzant com a camioners internacionals a les 06:15 del matí.
I el millor és que dues hores després ja tornen a tenir gana.
El menú pelegrí crea amistats instantànies
No hi ha xarxa social més potent que compartir taula a un alberg.
És igual l'idioma.
El menú del pelegrí uneix.
Comences dient:
— “Està lliure aquesta cadira?”
I acabes quatre hores després parlant de:
- divorcis,
- butllofes,
- espiritualitat,
- política internacional,
- i cremes antirozades.
El Camí converteix desconeguts en amics gràcies a:
- pasta reescalfada,
- vi barat,
- i mal de cames col·lectiu.
La veritable estrella del Camí no és Santiago
És la cambrera que et diu:
— “Et puc posar una mica més.”
AQUESTA PERSONA hauria de tenir monuments.
Perquè després de caminar tot el dia, escoltar aquestes paraules produeix més emoció que no pas veure la Catedral.
El menú del pelegrí sap millor perquè ets viu
I al final passa una cosa curiosa.
Anys després potser oblidis:
- quilòmetres,
- etapes,
- dolors,
- o fins i tot noms de pobles.
Però recordaràs perfectament:
- aquell entrepà brutal,
- aquella truita increïble,
- el brou gallec sota la pluja,
- o aquest sopar on vas acabar rient amb pelegrins de cinc països diferents.
Perquè el menú del pelegrí mai no va ser només menjar.
És descans.
És refugi.
És conversa.
És humanitat.
I sobretot…
és aquesta meravellosa sensació d'asseure't mort de cansament i pensar:
“Mare meva quina gana tinc… i que feliç sóc.”
